LA FEINA BEN FETA NO TÉ FRONTERES, NI TÉ RIVAL
COMPETICIÓ: OK Lliga 2010-11, jornada 3.
LLOC/DIA/HORA: Palau Blaugrana, Barcelona. Dissabte, 16 d’octubre de 2010, 18:00 h.
FC BARCELONA SORLI DISCAU (1+3): Egurrola, Páez, Panadero, Borregán, Adroher –equip inicial-, Torra, López i Reinaldo.
Entrenador: Ferran Pujalte.
IGUALADA HC (2+3): Llaverola, Formatjé, Navarro, Fernàndez, Pelícano –equip inicial-, Doncel i Baliu.
Entrenador: Ivan Sanz.
GOLS:
PRIMER TEMPS:
0-1 (5’) Formatjé, de xut llunyà.
1-1 (7’) Adroher, desviant un xut de Panadero
1-2 (7’) Fernàndez, de xut llunyà.
SEGON TEMPS:
2-2 (29’) Reinaldo, aprofitant el rebuig d’un penal.
2-3 (34’) Pelícano, de jugada individual.
2-4 (39’) Formatjé, de jugada col·lectiva
2-5 (43’) Pelícano, de falta directa.
3-5 (45’) López, des de terra, aprofitant un rebot.
4-5 (50’) López, en el refús d‘una falta directa.
ÀRBITRES: Prades i Mariñas
TARGETES: -/-
FALTES: FC Barcelona: 12 // Igualada HC: 12
PÚBLIC: Uns 800 espectadors
INCIDÈNCIES:
- El Barça no va comptar amb Mia Ordeig, que malgrat ser a la banqueta, encara no està recuperat de la seva lesió.
- L’Igualada tenia les baixes de Torner i Casanoves, lesionats, i va completar la convocatòria amb els juniors Doncel i Muntaner.
- El Barça va exercir d’amfitrió del nois del CHP Bigues i Riells, qui a més de fotografiar-se amb els jugadors, van oferir un partit d’exhibició durant la mitja part.
- Abans del partit, el Barça va rebre de mans de Lluís Ferrer, president del Comitè d’hoquei patins de la RFEP, el trofeu que l’acredita com a campió de la OK Lliga 2009-10.
- L’Igualada va jugar amb samarreta de color taronja degut a la coincidència de colors amb el Barça.
CRÒNICA:
L'Igualada va arribar al Palau amb les idees molt clares i la lliçó molt ben estudiada, conscient de que amb les bones sensacions causades durant la pretemporada i seguint la mateixa línea de bon joc mostrada en els partits anteriors, podia sorprendre al Barça i endur-se un botí positiu de la visita. El que poc s’imaginaven els d'Iván Sanz es que el seu partit es transformaria en tota una exhibició davant de l'actual campió, que s’hauria traduït en una vergonyosa derrota pels blaugranes si no arriba a ser per la encoratjada reacció dels minuts finals, que els hi va permetre maquillar una mica el resultat.
I es que, l'Igulada, amb una seriosa primera part i un brillant segon temps, va fer pujar els colors a tots els seguidors barcelonistes congregats en el Palau - molts dels quals només estaven fent temps abans del partit de futbol en el Camp Nou-, i va deixar estupefactes als seus propis seguidors desplaçats fins la capital catalana, que, com molts d’ells comentaven, es tenien que remuntar als anys '90 per recordar un partit igual del seu equip.
Un partit que prometia espectacle des del primer minut.
Al igual que en partit contra el Noia, el Barça va infringir un fort ritme des del primer instant del partit. L’Igualada, possiblement coneixedor de les intencions dels blaugranes, va actuar amb la mateixa moneda, per el que es va viure un trepidant inici de partit, ple de ràpides alternances en ambdues porteries, que van posar a prova als respectius porters. Els igualadins han estat els que primer han inaugurat el seu caseller en el marcador. Ha estat en el minut 5 quan Ferran Formatjé, amb un certer xut des de la frontal de l’àrea ha sorprès a Egurrola, avançat als seus.
Poc li ha durat la alegria a l'Igualada, ja que segons més tard Jordi Adroher neutralitzava l’avantatge al desviar hàbilment un xut de Panadero, introduint la bola en la porteria de Llaverola. Però, als barcelonistes, ni els hi ha donat temps de cridar a la calma, quan ja tenien el 1-2 a sobre. 15 segons ha trigat Edu Fernàndez en tornar a desnivellar el resultat, amb un potent llançament des de mitja distancia que es colava entre la defensa local.
A mida que passaven els minuts, l'Igualada es mostrava cada cop més còmode sobre la pista, i s’anava replegant ràpidament al darrera cada cop que el Barça sortia a l’atac, fent que els locals comencessin a impacientar-se davant de la seva impossibilitat de franquejar el sòlid mur defensiu igualadí. El 1-2 ha quedat inalterat en la resta de la primera part, gràcies sobretot a la brillant actuació dels dos porters, que han tingut feina per donar i vendre davant del constant allau de jugades atacants en les dues porteries.
Festival igualadí
Ferran Pujalte ha aprofitat el descans per redreçar als seus homes, i el Barça ha sortit com a l’inici del partit: infringint una forta pressió al rival implantant un ritme vertiginós de joc. Malgrat tot, l’igualadí Marc Navarro ha fet aixecar a tothom de les seves cadires quan ha estavellat una bola al pal desprès d’una bona jugada.
Fruit de la seva insistència, als quatre minuts de la represa, el Barça ha aconseguit treure un penal a favor. L’encarregat de fer el llançament va ser Reinaldo García, que tot i fer un bon llançament fora de l’abast de Llaverola, va acabar amb la bola picant en el travesser de la porteria. El jugador argenti va aconseguir fer-se amb el rebot, i encarant al porter amb molta sang freda, va fer el gol de l’empat a 2.
Amb el Barça bolcat a la busca del tercer gol, a arribat el punt d’inflexió del partit. Raül Pelícano, culminant una jugada personal amb un moviment magistral, digne de Playstation, es desfeia de Páez i Panadero a l’hora que batia a Egurrola amb un subtil toc, posant per endavant de nou a l’Igualada i donant pas a uns minuts d’hoquei total que han deixat el partit vist per sentència.
El 2-4 ha arribat en mig del desencís blaugrana. Ferran Formatjé ha culminat una jugada que havia nascut mercès a una recuperació de bola en la zona de mitjos. El gol ha provocat la decepció de molts dels assistents, que amb 10 minuts de partit encara per endavant, han començat a abandonar les seves cadires, segurament camí del Camp Nou a veure el partit de futbol. L’Igualada tenia contra les cordes a tot un Barça, que defensant-se com podia, s’anava carregant de faltes.
La desena falta d’equip del Barça ha donat la opció de fer un llançament de falta directa a l’Igualada. Raül Pelícano va optar per fer la execució amb un llançament directe, sorprenent a Egurrola i fent pujar al marcador un 2-5 que va fer emmudir a tot el Palau. Quedaven poc menys de set minuts per endavant, i l’Igualada havia posat el partit costa amunt a un Barça completament estabornit.
La reacció blaugrana arriba massa tard.
Ferran Pujalte va fer ús d’un temps mort per intentar incentivar als seus homes i corregir la situació. Sembla que va sorgir efecte, ja que els jugadors locals van començar un ferotge assetjament a la porteria de Llaverola, que va convertir-se en el principal baluard igualadí per mantenir l’avantatge. La desesperació dels barcelonistes es feia cada cop més evident davant dels infructuosos intents de traspassar la aferrada defensa rival, i els seus atacs ja es feien més amb el cor i coratge que amb el cap. Carlos López va obrir una mica la porta a la esperança quan, a falta de cinc minuts del final, va rematar al fons de la xarxa una bola que venia rebotada des del darrera de la porteria.
Amb el 3-5, l’Igualada encara va disposar d’una nova falta directa per poder tancar definitivament el partit, però aquest cop Egurrola si que va endevinar les intencions de Pelícano i va poder refusar el perill. Els igualadins van posar-se a defensar a capa i espasa el resultat en uns darrers minuts que se’ls hi van fer eterns. El Barça, fins el darrer minut, no va poder tornar a marcar. Carlos López recuperava el refús d’una falta directa executada per ell mateix per fer el 4-5 que, sense temps per res més, va acabar sent el resultat definitiu, maquillant el que hauria pogut ser una nova devacle blaugrana a casa.
D’aquesta manera el Barça ha deixat escapar tres punts que, en una lliga tant curta com la d’enguany, poden ser molt importants a final de campionat, tenint en compte la solidés que estan mostrant fins ara la resta de candidats al títol. Per la seva banda, l’Igualada certifica la bona feina feta en els fitxatges i la preparació de la temporada, mostrant-se com un dels candidats a estar en la part alta de la taula.
ALGUNES IMATGES DEL PARTIT
Els nois i noies del CHP Bigues i Riells van fer-se la foto de rigor amb el Barça abans de mostrar les seves habilitats.
El Barça va rebre i va oferir la copa de campions de la passada temporada a la afició.
Ai, Beto! Quant t’estimo...
Varies badades de la taula van provocar diverses situacions e confusió entre àrbitres, jugadors i tècnics.
Raül Pelícano, amb dos gols, un d’ells excepcional, va ser un dels grans protagonistes del partit.
Llaverola, aturant la bola amb un parell d'ídems...
Carlos López va lluir unes vistoses botes personalitzades en blau i grana. A ell li van portar sort, a l’equip no.
Ferran Pujalte no ho veia clar...
EL PROTAGONISTA:
El trofeu de la OK Lliga 2009-10
Deu tenir una explicació lògica, malgrat jo no la trobo, el perquè no s’entrega el trofeu al guanyador de la OK Lliga en el darrer partit de la competició, i la Federació s’espera fins a ben començada la següent temporada per fer la entrega. El cas es que d’aquesta marera es provoquen una sèrie de situacions força surrealistes, com la de que un equip tingui que celebrar el títol sense el trofeu guanyat, o com la de l’altra dia, amb el Barça oferint el títol sense Teixidó ni Tarrès, que van aportar el seu granet de sorra per assolir-lo, i amb Marc Torra i Sergi Fernàndez amb la incomoditat de tenir que posar al costat d’un trofeu que l’any passat van perdre en el darrer moment. En aquest cas, la paradoxa ja passa de ser surrealista a maquiavèl·lica.
EL KOP D’STICK:
800 espectadors en el Palau Blaugrana... aficionats a l’hoquei: els quatre de sempre. La resta: socis que estaven fent temps per anar al Camp Nou a veure el partit de futbol del Barça contra el València, i que deixaven de banda la seva tertúlia sobre la Assemblea de compromissaris per aixecar-se de tant en quant a protestar i renegar sense saber ben be el què, però que afectava als seus colors blaugrana. Perquè aquest dissabte, llevat als infatigables de Sang Culé i alguns més, el que menys importava a la culerada present al Palau era l’hoquei.
800 espectadors en moltes altres pistes d’arreu servirien per portar en volandes a qualsevol equip. En el Palau Blaugrana, amb una capacitat de 7.500 espectadors, 800 espectadors donen pena. I es que l’hoquei blaugrana, la secció més llorejada el club, s’està tornant en un entreteniment per anar a passar la estona i llegir el diari. Si no es posa remei, la secció d’hoquei patins del FC Barcelona, segurament l’únic equip d’hoquei patins del món 100% professional, que no pateix problemes econòmics, i que té a les seves files el bo i millor de l’hoquei mundial, està condemnada a convertir-se en una mena de Harlem Globetrotters de l’hoquei patins: un equip que ho guanya tot, però que no aixeca passions darrera seu.
Queden molt lluny aquells temps on només amb la intimidació que generava el Palau sobre els equips visitants, el Barça ja tenia mig partit guanyat. Aquesta temporada, de tres partits jugats, el Barça ja ha vist com en dos, el rival li ha perdut el respecte i s’ha passejat “como Pedro por su casa”, profanant quasi vandàlicament el que en el seu dia va ser el temple més sagrat de l’hoquei patins mundial.
Sr. Rosell: el dia de la Supercopa em va dir personalment que es deixaria veure sovint per els partits d’hoquei –cosa que no em creuré fins que ho vegi-. La veritat... tampoc m’importa gaire si ve o no ve, ja estem acostumats a la absència dels seus antecessors. El que realment m’importa es poder venir al Palau a gaudir del que m’agrada: de l’hoquei patins.
Sr. Rosell: deixi de banda les auditories, despeses i números incomprensibles per a la majoria de culés mortals, que ja tenim prou amb els problemes de casa nostra, i que volem anar a passar una bona estona fent el que realment ens agrada i importa: gaudir amb el nostre equip, i centris més en l’aspecte esportiu, que en definitiva, es la principal raó de ser del FC Barcelona.
Així dons, Sr. Rosell, recordis una mica que hi ha un esport que ha donat més moments de glòria al FC Barcelona que qualsevol altre: l’hoquei patins. I que mou a tota una massa social, que encara que no som gaires, no ens agrada que ens deixin de banda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada