7 d’ag. 2012

20 ANYS DESPRÈS DEL SOMNI OLÍMPIC


A KOPS D’STICK REUNEIX A ALGUNS DELS PROTAGONISTES DE LA FINAL OLÍMPICA D’HOQUEI PATINS DE BARCELONA’92

Ara fa tot just 20 anys, el 7 d’agost, l’hoquei patins va arribar al zenit més alt al que pot aspirar qualsevol esport: protagonitzar una final olímpica. Va ser als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, on l’hoquei patins va estar present com a esport de exhibició, complint-se així el gran  somni del per llavors president del COI, el sr. Joan Antoni Samaranch, antic jugador i entrenador d’hoquei.

Cobi, la mascota dels JJOO de Barcelona 1992 practicant hoquei patins
Tot i estar relegat a tenir un paper secundari per la seva condició d’esport d’exhibició , la organització de Barcelona’92 va mimar l’hoquei patins com si es tractés d’una disciplina major. Amb la designació de tres subseus de gran tradició hoqueística i amb modèliques instal·lacions, Reus, Vic i Sant Sadurní d’Anoia, una gran resposta per part del públic, un ampli seguiment de la competició per part dels mitjans informatius, i una final en un Palau Blaugrana de Barcelona ple de gom a gom i retransmesa a tot el món, el millor aparador per vendre l’hoquei patins a nivell global ja estava muntat. Però malauradament -com acostuma a passar massa sovint en aquest esport-, la desgana i desorganització per part dels directius i federatius, van permetre que les portes de l’Olimp esportiu, obertes de bat a bat esperant a que l’hoquei patins fes la seva entrada triomfant, es tornessin a tancar en tots els morros.

Dos dels pavellons on es va disputar part de la competició d'hoqui patins: L'Olímpic de Vic i l'Ateneu Agrícola de Sant Sadurní d'Anoia (fotos: Helena Mallafré i Francesc Morera)

20 anys desprès, l’hoquei patins no ha tornat a aparèixer en cap Olimpíada més –ni hi ha expectatives de que ho faci a curt termini-, i s’ha quedat relegat dins del món dels esports exòtics i minoritaris. A Barcelona’92, l’hoquei patins va culminar el seu llarg i tortuós viatge a Ítaca particular, però un cop divisada la costa, ell mateix va cremar el vaixell, fent-lo naufragar a tocar de la glòria, i deixant esvair el seu somni olímpic.

Col·lecció de segells de St. Tomé & Principe conmemoratius dels JJOO de Barcelona'92 amb l'hoquei patins a l'esquerra.

Amb motiu de la celebració d’aquest efemèride, que té un sentit especial al coincidir amb un any olímpic, A KOPS D’STICK ha pogut reunir a alguns dels protagonistes d’aquell capítol gloriós de la historia de l’hoquei patins. I amb ells, davant del mític Palau Blaugrana, escenari d’aquella final, hem conversat i hem recordat la final olímpica que van protagonitzar Espanya i Argentina aquell divendres 7 d’agost de 1992.

Argentina es penja l’or contra tot pronòstic

Espanya i Argentina van arribar a la final olímpica de Barcelona’92 seguint camins ben diferents.

Austràlia-Espanya (foto: Pep Herrero)
Per una banda, Espanya, dirigida per Carles Trullols i amb un equip plagat de grans figures, era des de ben començament del torneig la gran candidata a l’or. El seu inici de competició va ser demolidor, amb dues severes golejades a Austràlia i Holanda, i desfent-se amb certa comoditat de la resta d’adversaris va classificar-se sense problemes per la lligueta de semifinals. El combinat espanyol estava format per:

CARLES FOLGUERA, porter (ONCE Igualada), 23 anys
RAMON CANALDA, porter (Liceo Caixa Galícia), 25 anys
SANTI CARDA (ONCE Igualada), 23 anys
RAMON PERALTA (ONCE Igualada), 23 anys
JOAN AYATS  (ONCE Igualada), 27 anys
JOAN CARLES (Liceo Caixa Galícia) , 26 anys
FERRAN PUJALTE (Liceo Caixa Galícia) , 29 anys
TONI ROVIRA (Liceo Caixa Galícia) , 29 anys
ALEJANDRO AVECILLA (Dominicos Caja Postal) , 26 anys
JOSEP BENITO (Vic) , 24 anys
CARLES TRULLOLS (Seleccionador)

Argentina-Japó (foto:Photo Kishimoto)
Per la seva banda, una Argentina formada majoritàriament amb jugadors militants en equips europeus, també era una altra candidata a medalla, amb el permís de Portugal i Itàlia. Els argentins, en canvi, van tenir un inici més discret, amb dos empats i una derrota en els tres primers partits, però dues victòries consecutives els hi van permetre classificar-se pels pèls per la següent ronda. L’equip argenti era el següent:

GUILLERMO HERRMANN, porter (EPSON Cerdanyola) , 25 anys
ALFRED BRIBGE, (Estudiantil de San Juan) porter, 21 anys
ALEJANDRO CAIRO (Novara –ITA-), 21 anys
PABLO CAIRO (Roller Monza –ITA-), 28 anys
JOSÉ LUÍS PÁEZ (Roller Monza –ITA-), 23 anys
DIEGO ALLENDE (Oporto –POR-), 25 anys
GABY CAIRO (Liebherr Reus) , 23 anys
RAÚL MONTSERRAT (Follonica –ITA-) , 20 anys
ALEJANDRO RODRÍGUEZ (Castiglione –ITA-), 23 anys
ROBERTO ROLDÁN (Liceo Caixa Galícia), 23 anys
MIGUEL GÓMEZ (seleccionador)

La ronda semifinal es va jugar en forma de lligueta a 6 entre els tres primers classificats de cada grup, accedint a la final els dos primers. Espanya i Argentina es van trobar en el primer partit, i els espanyols van aconseguir la victòria per un ajustat 2-3. la segona jornada va resultar clau pels argentins, ja que van derrotar 2-1 a Portugal en el partit que va resultar ser el seu punt d’inflexió, ja que a partir d’aquí van imposar-se amb autoritat a la resta de rivals fins plantar-se a la final. El combinat espanyol, en canvi, tot i que també va treure un resultat positiu de tota la resta d’enfrontaments, ho va fer patint i passant penúries, començant a generar dubtes amb el seu joc, sobretot amb el seu empat a 3 contra Brasil.

Imatge d'un partit de la competició
A la final van arribar una Espanya pressionada per la seva condició de favorita, però a l’hora també neguitosa per culpa d’un joc que no acabava de convèncer, i una Argentina pletòrica, amb ganes de menjar-se el món desprès de sorprendre a propis i estranys, deixant a la cuneta a Portugal i Itàlia.  El Palau Blaugrana presentava un aspecte impressionant, ple fins a la bandera i amb la llotja plena de personalitats, entre elles el Rey D. Juan Carlos I (en una de les poques ocasions que se l’ha pogut veure en un partit d’hoquei patins) i el president del COI, D. Antoni Samaranch.

El partit va començar amb molt de respecte mutu i un joc molt defensiu que va durar fins als 15 minuts, quan els espanyols van avançar-se mitjançant un gol d’Avecilla. Però Argentina va reaccionar de forma immediata i tot seguit Pablo Cairo va igualar el partit. Els argentins van aprofitar l’estat de xoc dels espanyols per noquejar-los amb un altre gol, de José Luis Páez, arribant al descans amb un 1-2. Des de llavors, Espanya va anar sempre a remolc dels argentins. 

Una imatge de la final (foto: Agustí Argelich)

A la represa, el combinat argentí va sortir com una exhalació tallant de soca-rel qualsevol tipus de reacció dels espanyols amb dos gols més en els primers compassos (1-4). Una tímida reacció espanyola també va ser contrarestada per Argentina (2-5), però en els instants finals, Espanya va tirar d’orgull i va igualar el partit amb 3 gols en 40 segons trepidants, avocant el partit cap a la pròrroga.

El temps afegit va ser d’autèntic infart. Argentina es va tornar a avançar i Rovira va empatar de nou pels espanyols. Però en els darrers minuts, una Argentina més serena que l’equip espanyol, nerviós i precipitat, va sentenciar el partit amb dos gols d’Allende, posant el definitiu 6-8 al marcador. Argentina es convertia en la primera –i fins ara l’única- campiona olímpica d’hoquei patins, i ho havia fet de forma brillant, contra pronòstic, davant Espanya, la amfitriona i gran favorita, en un partit que tota la premsa –espanyola i argentina- va qualificar de gran espectacle esportiu.

La selecció argentina, única campiona olímpica fins avui

ESPAÑA: Folguera, Joan Carles (1), Pujalte, A. Avecilla (2), Rovira (2) –equip inicial-, Ayats (1), Carda i Benito

ARGENTINA: Hermann, Allende (2), P. Cairo (2), J.L. Páez (3), Roldán (1) –equip inicial – Montserrat i G. Cairo.

GOLS:
PRIMER TEMPS: 1-0 (15’) Avecilla, 1-1 (15’) P.Cairo, 1-2  (16’) J.L. Páez,
SEGON TEMPS: 1-3 (25’) J.L. Páez, 1-4 (29’) Roldán, 2-4 (33’) J. Carles, 2-5  (33’) P: Cairo, 3-5 Avecilla (45’) , 4-5 (45’) Rovira, 5-5 (45’) Ayats.
PRÓRROGA: 5-6 J.L. Páez, 6-6 Rovira, 6-7 Allende, 6-8 Allende

En aquest enllaç podeu trobar un vídeo amb el resum del partit:


Un retrobament emotiu i entranyable

Han passat dues dècades des de llavors, però aquells protagonistes no han perdut el contacte entre ells. L’hoquei patins –i qualsevol esport- dona moltes voltes i molts d’ells han tornat a coincidir sobre les pistes o compartint vestidor. Malgrat tot, aquest retrobament va resultar molt emotiu, ja que significava tornar a reviure un capítol únic i irrepetible a les seves vides, i que mantenen encara molt viu a la seva memòria.

A KOPS D’STICK va poder contactar amb la majoria d’aquells 22 protagonistes, però les vacances, els compromisos familiars i laborals, i la distancia van impedir que molts d’ells poguessin estar presents, com a mínim de forma física, en la trobada que vam organitzar –no podia ser en un altre lloc- en el mític Palau Blaugrana.

Santi Carda, Ramon Peralta, Toni Rovira i Gaby Cairo i el Palau Blaugrana, cinc dels protagonistes d'aquella final, junts 20 anys desprès

El primer en arribar va ser Gaby Cairo, l’únic representant de la selecció campiona que va confirmar la seva assistència. “Qui ve?” preguntà de seguida. “Rovira, Peralta i Carda, que ha dit que s’endarrerirà 10 minuts. Ayats no pot venir al final i Trullols vindrà si surt a temps d’un compromís”. Dit i fet, tot seguit van arribar Peralta, Carda i Rovira. Moltes salutacions i abraçades, abans d’arribar al torn de les preguntes i de desvetllar el contingut de les misterioses bosses que cadascun portava.

Reunits a resguard de la calor regnant, emparats per l’aire condicionat del hall de les oficines del FC Barcelona, Gaby Cairo va mostrar la samarreta de Carles Folguera “La meva la té la meva mare a Argentina” explica, “nosaltres només teníem dues per tota la competició” afegí. Parlant de samarretes, Rovira també va ensenyar la seva “Aquesta encara la tenia a la bossa per estrenar. A nosaltres ens van donar moltes”. El misteriós contingut que podria tenir una gran bossa que portava Santi Carda tenia intrigat a tothom. El sadurnienc no va trigar gaire en desvetllar-ho: Una torxa olímpica!!! Aquell objecte va causar sensació entre tots els presents. “Es meva. Jo vaig ser l’encarregat d’encendre el pebeter a Sant Sadurní d’Anoia” explicava orgullós Carda. Ramon Peralta mostrava la seva medalla de plata emmarcada al costat d’una foto “va ser el lliurament de premis més trist de la meva vida”, recordava veient la foto en la que apareixia rebent el guardó.

Rivals a la pista, però "Amics per sempre". Els uneix el fet d'haver participat en la única final olimpica de la història de l'hoquei patins
Desprès hi hauria temps per records i anècdotes. Ara tocava la sessió de fotos de rigor davant del Palau Blaugrana –l’interior estava en obres i ens va ser impossible accedir-hi-. En aquell moment, Gaby Cairo va treure el tresor més preuat, la medalla d’or olímpica, i se la va penjar del coll. “Ves amb compte que algú d’aquests no te la vulgui prendre!” es va poder escoltar mentre els espanyols no podien ocultar una expressió de mig enveja (sana) i mig desil·lusió, recordant que aquella medalla podria estar penjant del seu coll. Santi Carda també es va penjar la seva –de plata en aquest cas- i Rovira explicava que “la meva la tinc penjada en un marc amb totes les altres i era molt complicat portar-la”. Ràpida i senzilla sessió de fotos –la calor era sufocant-, i tothom a recordar la batalleta...

Una peça única: una medalla d'or olímpica d'hoquei patins
Asseguts al voltant d’una taula del bar de la pista de gel del Barça, entre glop i glop als refrescs, van començar a aflorar un munt d’anècdotes que resultaria impossible poder-les redactar totes. Gaby Cairo explicava l’intent de boicot a la concentració de la selecció argentina que van voler fer els jugadors per anar a la cerimònia d’inauguració dels jocs “Miguel Gómez ens ho va prohibir perquè al dia següent jugàvem contra Itàlia” “Volíem agafar una furgoneta i escapar-nos, però el meu germà Pablo, que era el capità, al final es va tallar”. I és que del que més es lamentava Cairo era del no poder haver viscut l’autèntic ambient d’uns Jocs Olímpics, ja que la selecció argentina tampoc es va poder hostatjar a la Vila Olímpica. En aquest sentit, els integrants del combinat espanyol li intentaven posar les dents llargues explicant-los les seves vivències al costat de les grans estrelles de l’esport per llavors, Magic Johnson, Steffi Graff, Carl Lewis, etc... i de les emocions indescriptibles que et recorren el cos a l’hora de sortir per la porta de l’estadi olímpic per sortir a desfilar. “Si ara mateix em fan canviar les meves vivències en aquells dies per la teva medalla d’or, dic que no” era el sentiment unànime dels representants espanyols.

Detall de la medalla de plata que va aconseguir la delegació espanyola

La reunió resultava distesa i agradable. Tothom tenia moltes coses a explicar dels molts records que guardava d’aquells jocs. Al treure els àlbums fotogràfics, tothom coincidia en una cosa: els xandalls de Espanya per Barcelona’92 eren més bonics que els de Londres 2012. Les cares llargues de la delegació espanyola durant el lliurament de medalles també era un tema molt comentat, “estava tant trist i decebut que no vaig voler anar a la cerimònia de clausura” recordava Toni Rovira. En canvi, Gaby Cairo recordava l’ambient d’incredulitat i “com de somni” que es vivia entre els argentins. Ramon Peralta no va jugar la final i recordava que “estava dret, a punt de sortir com a revulsiu, però quan Ayats va fer l’empat a 5, Trullols em va tornar a seure i ja no vaig jugar”. Tothom té la seva teoria del que va passar aquell 7 d’agost de 1992, però ja està fet i la història no es pot canviar. Resultats al marge,, del que tots es senten orgullosos és el d’haver estat protagonistes de la única aventura olímpica que ha tingut l’hoquei patins fins a la data, i d’això ja fa 20 anys.

De la trobada van sortir tot tipus de records i anecdotes d'aquels inolvidables Jocs Olímpics
Els protagonistes d’aquella final, avui

ESPANYA

CARLES TRULLOLS. Barcelona 1948. Considerat un dels millors porters de tots els temps, es va retirar al 1984 i des de l’any 1988 es va fer càrrec de la selecció espanyola, fins que va marxar a finals de 1992 degut als mals resultats. Desprès d’exercir durant un temps com a vicepresident de la RFEP, actualment ocupa un càrrec en el Consell Català de l’Esport.

CARLES FOLGUERA. Bell-lloc d’Urgell 1968. Va ser el porter triat per Trullols per defensar els pals espanyols en aquella fatídica final. Tenia per llavors 23 anys, jugava en l’ONCE Igualada i ja era considerat un dels millors porters del moment, però va estar completament ofuscat en aquell partit, rebent nombroses crítiques que l’apuntaven com un dels culpables de la desfeta. Al 1995 va recalar en el Barça on va acabar per convertir-se en un dels millors porters de tots els temps. De blaugrana es va retirar al 2003 i va quedar vinculat al club com a director de La Masia, i on actualment també col·labora amb l’equip tècnic del primer equip d’hoquei patins.

RAMON CANALDA. Sant Cugat del Vallés 1967. Va ser l’altre porter de l’equip espanyol. Amb 25 anys estava en un estat de forma i maduració òptim. En la selecció s’alternava a la porteria amb Folguera, i aquella mateixa temporada va arribar al Liceo i va desbancar de la titularitat al mític José Luis Huelves. Es va retirar en l’equip gallec al 2001, on va continuar vinculat com a entrenador de base i preparador de porters del primer equip. Actualment és l’entrenador del Companyia de María de la Liga Norte, i té un negoci de venda i distribució de material esportiu en A Coruña.

SANTI CARDA. Sant Sadurní d’Anoia 1967. Va tenir el privilegi d’encendre el peveter olímpic de la seva ciutat natal, subseu de l’hoquei patins al 1992. Amb 23 anys per llavors, acabava de proclamar-se campió de lliga amb l’Igualada, club al que va arribar en 1989 desprès de formar-se en el Noia i passar una temporada al Monza italià. A Igualada va viure la època més brillant del club, i es va retirar en 2001 convertit en un autèntic mite. Defensor incondicional de les seleccions catalanes, de la qual va ser capità, actualment regenta un negoci familiar de càtering i restauració al seu Sant Sadurní d’Anoia natal, i de tant en quan encara es calça els patins per disputar partits de veterans.

JOAN AYATS. Tordera 1965. Un dels noms mítics de l’hoquei mundial, va ser el capità d’aquella selecció olímpica de 1992. Havia arribat aquella mateixa temporada a l’Igulada procedent del Barça per contribuir a guanyar el títol de Lliga. La seva etapa amb els arlequinats no va durar gaire, i al 1995 va tornar als seus orígens, el Tordera, club on es va retirar al 1999. En la actualitat regenta un concessionari de cotxes a Blanes, i encara es pot gaudir del seu joc en el FC Cuatro Vientos de la Lliga Catalana de veterans, d’on és una de les estrelles.

JOAN CARLES. Igualada 1966. Va arribar al Liceo al 1989 desprès de guanyar la primera lliga amb l’Igualada, i es va convertir en un dels pilars importants del Liceo que dominava el panorama hoqueístic de finals dels ’80 i principis dels ’90.  Al 1993 va fitxar pel Barça en ple ressorgiment dels blaugranes, amb qui s’hi va estar fins al 1999, quan va marxar al Lleida, equip on es va retirar al 2003. Té el rècord d’haver guanyat lligues amb tres equips diferents (Igualada, Liceo i Barça). Un cop retirat, va fer d’entrenador del Lleida –amb qui fins i tot va fer d’entrenador-jugador durant uns mesos al 2005, i desprès a l’Igualada fins al 2010. Actualment té una empresa de disseny gràfic.

RAMON PERALTA. Oviedo 1969. Es va formar en el Santo Domingo d’Oviedo, club amb el que va ascendir a Divisió d’Honor al 1987. Integrant de l’Igualada des de 1989 fins al 1994, quan va fitxar pel Reus. Desprès va passar pel Flix, on es va retirar al 2001. Un cop retirat es va fer càrrec de la coordinació de la base de l’Igualada, equip al que va acabar entrenant uns mesos el 2005. També va provar fortuna com a entrenador del Sitges la temporada 2008-09. Asturià de naixement, està establert a Catalunya, on actualment treballa de professor d’educació física. Aquesta temporada ha jugat la Lliga Catalana de veterans a les files del Mollet B.

FERRAN PUJALTE. Barcelona 1963. Va formar-se en la UE Horta, i va passar pel Cerdanyola i el Noia abans de  convertir-se en un dels jugadors històrics del Liceo, equip al que va arribar al 1986 coincidint amb l’inici de la etapa més gloriosa del club, guanyant quasi tots els títols possibles. Amb 29 anys era un dels veterans de la selecció olímpica al 1992. Al 1993 va fitxar pel Barça, on s’hi va estar 3 temporades, abans de recalar en el Vilafranca on es va retirar al 1998. De seguida va iniciar una prolífica etapa com a entrenador, primer a Vilafranca, desprès a Vic i finalment al Barça, on va ser destituït al 2011. Desprès d’una temporada de parèntesi fent de comentarista de TV, ha tornat a fitxar pel Vic per la temporada 2012-13.

TONI ROVIRA. Barcelona 1963. Al igual que Ferran Pujalte, el seu company en el Liceo, amb 29 anys era un dels veterans d’aquell equip. I curiosament, també va tenir una trajectòria molt semblant a la de Pujalte. Els seus inicis van ser en el Horta, d’on va passar al Cerdanyola al 1983, equip on va començar a despuntar com davanter amb gran futur. Al 1987 va fitxar pel Noia i va contribuir a guanyar la primera lliga de la història dels sadurniencs, abans de marxar al 1989 cap al Liceo, on s’hi va estar quatre temporades. Al 1993 va recalar en el Vilafranca, on va penjar els patins, conjuntament amb Pujalte, al 1998. Actualment treballa a Caixa Penedès i juga en el FC Barcelona de la Lliga Catalana de Veterans, on encara es pot apreciar que manté intacte el seu olfacte golejador.

ALEJANDRO AVECILLA. A Coruña 1965. Jugador de referència del Dominicos, club amb el que va debutar a Divisió d’Honor al 1980, i del que va marxar al 1993, quan va fitxar pel Reus. A Reus es va retirar el 1999 i allà es va establir, on en la actualitat regenta un restaurant. Està considerat com el millor jugador gallec de la història.

JOSEP BENITO. Vic 1968. Acabava de fitxar pel Vic, equip on es va iniciar i va debutar a Divisió d’Honor amb només 15 anys, i on va acabar per retirar-se al 1999 desprès d’aconseguir la primera Copa del Rey pels vigatans. Abans havia passat pel Liceo, Igualada, on va guanyar una lliga amb cadascun, i Barça, equip del que es va desvincular just abans dels Jocs Olimpics. En la actualitat forma part de la junta directiva del Vic i treballa en un negoci familiar d’informàtica.

ARGENTINA

MIGUEL GÓMEZ. Espanyol de naixement i argenti d’adopció des de que hi va arribar al 1951, va ser el seleccionador argentí d’aquella fita, càrrec que va ocupar des de 1984 fins al 2002, quan va anar a entrenar al Tenerife. Acabada la seva curta etapa europea va tornar a l’Argentina per convertir-se en el coordinador general de seleccions de la Federació Argentina, càrrec que va compaginar amb el d’entrenador de l’Olimpia i Estudiantil. Al 2011 va dimitir com a coordinador, però encara té vinculació amb la federació.  

GUILLERMO “WILLY” HERRMANN. San Juan 1967. Porter titular de la selecció argentina, jugava en el Cerdanyola, on va arribar procedent de l’Estudiantil per jugar la segona meitat de la temporada 1991-92. Es va formar en el Luz y Fuerza, d’on va passar a Estudiantil de San Juan. Al 1993 va fitxar pel Reus, on s’hi va estar una temporada, acabant la seva aventura europea en el Walsum alemany. De tornada a Argentina va jugar en el Ciudad de Buenos Aires i es va retirar en el Gimnásia y Esgrima, club del qual va passar a ser coordinador general d’hoquei patins.

ALFRED BRIDGE. San Juan 1971. Va ser el porter suplent de l’equip. A diferència de la resta dels seus companys, ell va desenvolupar tota la seva carrera esportiva a Argentina, en el Estudiantil de San Juan, on es va iniciar i retirar. Va crear una escola de porters i va exercir com entrenador de porters a la selecció argentina masculina i femenina, compaginant-lo amb les banquetes del Bancaria i Valenciano. En la actualitat continua ensenyat als futurs porters i té una empresa de venta de material d’hoquei patins.

ALEJANDRO CAIRO. San Martín 1965. No va jugar la final. Arribava als Jocs Olímpics recent proclamat campió de la Copa CERS amb el Novara italià. Aquell mateix any va fitxar pel Roller Monza, el campió de lliga d’Itàlia. Acabat el seu periple per Europa, va regressar a Argentina, on es va retira i actulament dirigeix una empresa de noves tecnologies.

PABLO CAIRO. San Martín 1964. El més gran dels germans Cairo, amb 28 anys era el més veterà i capità de la selecció. S’acabava de proclamar campió de lliga amb el Roller Monza italià i aquell mateix estiu va fitxar pel Reus, on va coincidir amb el seu germà Gaby, i s’hi va estar fins al 1994. Abans de tornar a Argentina, on es va retirar, va tornar a passar per Itàlia, en aquest cas pel Novara i el Seregno. Al 2005 va ser nominat com a seleccionador nacional argentí, i més tard, també es va fer càrrec de la modesta selecció d’Uruguai, a qui va ascendir al Mundial A. Actualment és el seleccionador femení d’Argentina.

JOSÉ LUIS “NEGRO” PÁEZ. San Juan 1969. Autèntic heroi de la final i un dels millors jugadors de la competició. Militava en el Roller Monza italià, i amb només 23 anys, ja era tota una sensació, cosa que el va fer pretès per tots els grans clubs de llavors. Va arribar a Itàlia al 1987 procedent del Concepción, i s’hi va estar fins al 1994 quan els diners del Barça el van portar cap a Catalunya. En el Barça va estar fins al 2007, guanyant tot els títols possibles i convertint-se en el millor jugador del món. Amb 38 anys, en lloc de retirar-se va marxar al Reus, on s’hi va estar fins al 2012. Amb 43 anys encara es resisteix a penjar els patins i ha acceptat una suculenta oferta del Friedlinguen alemany, però que juga a la lliga suïssa, per jugar al costat del seu germà David.  

DIEGO ALLENDE. San Juan 1967. En aquella final va ser l’autor dels dos gols que van decantar definitivament el partit pels argentins. Format en el Unión Estudiantil, va arribar al Porto al 1986 , on es va convertir en un dels jugadors mítics del conjunt portuguès, on s’hi va estar fins al 1993. Va marxar a Itàlia, al Reggiana, i desprès d’una breu etapa transalpina, va tornar a Argentina, on es va retirar i va iniciar també una breu etapa com entrenador del Lorma Negra. En la actualitat regenta un negoci familiar de joieria i es dedica a la política.

GABRIEL “GABY” CAIRO. San Martín 1969. El petit dels tres Cairo, en aquell moment militava en les files del Reus. Al igual que els altres germans, va iniciar-se en la Casa de Itàlia de San Martín, i d’aquí va passar al Unión Vecinal de Trinidad al 1985. al 1987 el Seregno italià va trucar a la seva porta, iniciant-se aquí la seva prolífica i definitiva aventura europea. Al 1989 va donar el salt a la millor lliga del món de la mà del Noia, on s’hi va estar un any abans de fitxar pel Reus. La seva etapa en el Reus va ser la de la seva eclosió definitiva, cosa que el va portar al Barça en 1993. En el club blaugrana va acabar de forjar-se la seva llegenda durant els 12 anys que hi va jugar. Va ser un dels principals artífexs del ressorgiment del Barça, on ho va guanyar tot abans de retirar-se al 2005 convertit en un dels millors jugadors de la història. Va quedar vinculat en el club com a gerent de les seccions no professionals, i al 2011 va passar a fer-se càrrec de la direcció tècnica de la secció d’hoquei patins i de la banqueta del primer equip, a més de jugar amb l’equip de veterans juntament a altres mites de la història de l’hoquei. És el propietari de la marca Federal de material per hoquei i patinatge. 

RAÚL MONTSERRAT. San Juan 1972. Amb 20 anys va ser el benjamí del partit. Acabava d’iniciar la seva aventura europea en les files del Follonica italià, procedent del Unión Vecinal de Trinidad, on va iniciar-se. Al 1993 va fitxar pel Liceo, on s’hi va estar fins al 1995, quan va tornar al seu país i al seu equip de tota la vida, l’UVT, en el que es retirarà al 2004 i va passar a formar part de la seva directiva. Actualment té un negoci de distribució d’olis.

ALEJANDRO “CABEZÓN” RODRÍGUEZ. San Juan 1969. Es va quedar sense intervenir en la final olímpica. Havia iniciat la seva primera etapa a Europa, en el Castiglione de la sèrie A-2 italiana, i desprès va tornar a Argentina, al Olímpia. Al 1996 va tornar a Europa, fitxant pel Voltregà. Dos anys desprès se’n va anar de nou a Itàlia, on va jugar en el Monza i en el Valdagno, on al 2003 feia d’entrenador-jugador. Va tornar a Argentina i es va retirar en el 2006 en el Deportivo Aberastain, on va passar a encarregar-se de la base, alhora que també feia de copilot en rallis de cotxes. Va morir assassinat al 2007 als 38 anys, per causes encara poc concretes.

ROBERTO ROLDÁN.  San Juan 1969. Era una de les figures del Liceo de A Coruña, club al que va arribar al 1988. Format en el Concepción, va marxar cap Europa molt jove, als 18 anys, per fitxar pel Univerccelle italià, on s’hi va estar una temporada. Al 1994 deixà el Liceo per fitxar al Barça, però s’hi va estar només mitja temporada i va tornar a Argentina, on es va retirar al 2005 en les files de Huracán. Va estar una etapa com a segon entrenador de la selecció argentina, i actualment és directiu d’un club de golf i s’ocupa d’un negoci familiar de distribució de fruites i verdures.

El nostre hoquei en aquell 1992

A l’any 1992 no hi havia tants canals de televisió com ara. Internet encara estava en un estat embrionari i quasi ningú sabia el que era. Lògicament, no existia ni el Facebook, ni el Twitter, ni qualsevol tipus de xarxa social d’aquest tipus. Malgrat tot, l’hoquei patins gaudia d’un seguiment mediatic més ampli en comparació a l’actualitat.  La incursió de l’hoquei patins dins de les disciplines olímpiques va servir com a catapulta per a que aquest esport tornés a gaudir d’un estatus similar al que tenia uns anys enrere casa nostra.


L'hoquei patins tornava a estar de moda gràcies als Jocs Olímpics, prova d'això sòn els diferents objectes de "merchandising" que van sortir al mercat

La premsa escrita de llavors feia un ampli seguiment de les competicions, fins i tot de les categories inferiors, amb notícies, resultats, cròniques, estadístiques i classificacions. No era de estranyar que els fets més rellevants ocupessin un lloc a les portades dels diaris esportius, i a l’interior era habitual trobar reportatges i entrevistes a jugadors. També era fàcil trobar les noticies més destacades d’altres lligues, com la italiana i la portuguesa. 

No existien ni de lluny els mitjans tecnològics actuals, però les televisions, tant autonòmiques com estatals, acostumaven a retransmetre totes les finals i molts partits importants, encara que fos en diferit –el que desmunta la teoria actual que diu que l’hoquei no es televisa perquè no es veu bé la bola-. Els programes esportius tenien una secció d’hoquei patins, i en el bloc d’esports dels informatius també es recollia la actualitat hoquística. Sembla un conte, però aquesta és la realitat.

A nivell esportiu, els equips gallecs feia un parell d’anys que havien agafat el relleu dels equips catalans en el domini de les competicions, però aquella temporada 1991-92 va ser la de la eclosió definitiva de l’Igualada, l’equip que es va tornar en el referent mundial de l’hoquei durant la resta de la dècada dels ’90. El totpoderós Barça estava en plena travessa pel desert, buscant la seva identitat i  reestructurant-se en plena època “post-Llorente”. No seria fins unes temporades desprès que el Barça no tornaria a dominar el panorama hoqueístic mundial. Aquella temporada també tindria que resultar crucial per l’hoquei patins, que en les darreres temporades havia sofert alguns canvis a nivell de joc, amb la instauració de noves regles destinades a afavorir l’espectacle de cara als Jocs Olímpics de Barcelona.


Cartell oficial de l'hoquei patins pels JJOO de Barcelona

La OK Lliga encara es deia Divisió d’Honor i la jugaven 16 equips en dos grups de vuit amb una fase final en Play-off. Els equips participants eren el Liceo, Piera, Barça, Igualada, Reus, Noia, Vic, Tordera, Voltregà, Mollet i Flix, amb els ascendits Dominicos, Horta, Sentmenat, Vilafranca i Cerdanyola. El mercat de fitxatges havia estat força mogut, destacant els traspassos de Joan Ayats del Barça a l’Igualada, Ramon Canalda del Piera al Liceo, Hèctor Venteo del Barça al Noia, a la inversa, Ton Ballabriga i Enric Buxaderas, del Noia al Barça, o el retorn de Joan i Josep Enric Torner al Tordera. Aquella temporada també va ser la de l’arribada d’un dels històrics, Alejandro Domínguez, que aterrava al Tordera procedent d’Argentina. La lliga va acabar en mans de l’Igualada desprès d’una emocionant final a tres partits contra el Liceo, amb un darrer partit històric a Les Comes. Els igualadins havien guanyat la seva primera lliga en 1989 i desprès havien  quedat subcampions en dos ocasions contra el mateix Liceo. Al final d’aquella temporada es tornaria a aparcar el Play-Off i la lliga es reduiria a 12 equips per abaratir despeses. Piera, Mollet, Horta i Cerdanyola van perdre la categoria i no van haver-hi ascensos. Aquella temporada també va significar l’adeu d’un dels gran mites, el porter del Liceo José Luis Huelves, que va penjar els patins als 33 anys.

La Copa del Rey de 1992 també va anar a parar a les vitrines de l’Igualada en una final disputada a Lloret contra el Voltregà. La Copa encara es jugava amb el sistema d’eliminatòries a doble partit. L’Igulada era també el vigent campió de la Lliga catalana 1991-92, una competició extinta ara, que es jugava abans de la lliga espanyola i que va adquirir per llavors cert prestigi, amb final televisada inclosa.

En competicions europees, l’Igualada no va poder posar la cirereta a una temporada perfecta al caure en la final de la Copa CERS contra el Novara italià. La Recopa –una altra competició extinta- se la va endur el Roller Monza davant del Voltregà, i la Copa d’Europa –ara Lliga Europea- se la va endur el Liceo al vèncer al Seregno italià.

Aquell estiu de 1992 també va ser molt mogut de cara a la temporada post-olímpica, amb el Barça que es va desprendre de quasi tota la plantilla, el que va originar un ball de jugadors considerable entre els equips de la lliga espanyola. El Reus també havia anunciat la incorporació del capità de la selecció argentina Pablo Cairo. A les banquetes, Jose Querido arribaria per fer-se càrrec del Dominicos.


ENTREVISTA AMB ELS PROTAGONISTES

Aquell 7 d’agost de 1992, molts dels que estan llegint aquestes línies eren molt petits encara, altres tant sols ni havien nascut. Dels que hi eren, alguns encara deuen guardar el record a la memòria i altres ja el deuen tenir mig esvaït. Així, que res millor que conversar amb aquells que van viure aquella final ben directament per recordar tot el que va passar.

Tenint al davant a quatre llegendes vives del món de l’hoquei, se’ns ocorria mil-i-una preguntes per fer-los, però del que es tractava era de recordar un moment històric per l’hoquei patins, deixant de banda polèmiques, polítiques i banderes. 


1. Què recordes de la final?

2. 20 anys després, ¿li dónes el mateix valor a la medalla guanyada o creus que s’ha pogut devaluar, tenint en compte que l’hoquei patins no ha tornat a estar en cap olimpíada més?

3. Gràcies a l’aparador dels Jocs Olímpics, l’hoquei patins va tenir la gran oportunitat de poder globalitzar-s’hi d’una vegada per sempre, però no va ser així i tampoc va tornar a cap altra Olimpíada. Què creus que es va fer malament?

4. Finalment, amb quina anècdota o record et quedes d’aquells Jocs en general?

GABY CAIRO (Argentina)

“NO VAM PODER GAUDIR DE L’AMBIENT OLÍMPIC”

Gaby Cairo tenia 23 anys quan va disputar aquella final olímpica de 1992. Es va quedar sense marcar, cosa estranya en un home-gol com ell. De fet, la seva actuació no va ser gaire rellevant, ja que va jugar només uns quants minuts. Però la va viure amb tota la intensitat del món i manté un fresc record d’aquell dia. Per parlar amb nosaltres va portar la seva medalla d’or, una samarreta del porter de la selecció espanyola, Carles Folguera, fotografies i una memòria plena de records i anècdotes.

1. Recordo que abans del partit estàvem molt animats perquè veníem de guanyar a Portugal en un gran partit. De la final en si, recordo un partit molt boig, on va poder guanyar qualsevol.

Espanya va començar molt bé i es va avançar, però els vam empatar de seguida i els vam trencar l’eufòria. En aquest moment despertem i vam passar a dominar. "El Negro" (Páez) va fer un partidàs. Va ser determinant. Va aparèixer sempre que l’equip ho requeria. Però en els minuts finals, quan anàvem 2-5, ens van empatar en un minut i vam anar a la pròrroga, on podia haver guanyat qualsevol. Va ser un gran partit.

2. La medalla ens perdurarà a tots en la nostra memòria com una cosa única. Vam ser uns privilegiats per poder participar en uns Jocs Olímpics. El problema és que a nosaltres (Argentina), per culpa de com estava tot organitzat, ens va quedar una sensació de que havíem disputat un mundial mes que uns Jocs Olímpics. No vam poder allotjar-nos a la Vila Olímpica ni vam estar en la cerimònia d’inauguració.

3. En aquells moments l’hoquei patins tenia un nivell organitzatiu molt baix. Veníem del mundial del '91 que va ser un caos organitzatiu. I d’aquesta manera no es put arribar a cap lloc.

Els jugadors de tots els equips que vam participem en els Jocs ho vam donar tot per aprofitar aquella oportunitat. Es van veure molt bons partits, i la final va ser un gran espectacle esportiu. Però si els que han de fer les coses no ho fan, no hi ha res a fer. No va ser culpa de l’olimpisme. Ho vam deixar a perdre tot nosaltres mateixos.

4. Nosaltres (Argentina) no vam poder gaudir de l’ambient olímpic. Recordo les dificultats amb les que vam venir. Com explicava abans, recordo que a la final, quan vaig anar a demanar a Folguera la samarreta, ell em va treure un munt perquè triés la que més m’agradés, en canvi, a nosaltres només ens van donar duess per a tota la competició. Semblava més que veníem a jugar un torneig que unes Olimpíades. Però potser aquelles dificultats van enfortir la convivència del grup, i això ens va fer créixer, per això vam anar de menys a més. Sens dubte, em quedo amb tots els records d’aquella experiència.

El destí va fer que poc desprès d'aquella medalla d'or, els majors èxits esportius de Gaby Cairo quedessin lligats al Palau Blaugrana.

TONI ROVIRA (Espanya)

“SI A EEUU S’IMPLANTÉS, L’HOQUEI PATINS SERIA OLÍMPIC”

Toni Rovira passará a la història com un dels jugadors titulars d’aquella -fins ara única- final olímpica. Va contribuir amb dos gols esperançadors per Espanya, que al final van resultar estèrils: el 4-5 que retallava diferències i feia creure als espanyols que la remuntada era possible, i l’empat a 6 a la pròrroga que encara deixava obert el partit. Com a espineta li quedarà una ocasió que va fallar en els darrers segons i que podia haver donat l’or a Espanya sense passar per la pròrroga. Conserva molts records d’aquells Jocs Olímpics, com les samarretes, algunes d’elles encara per estrenar com la que ens va portar.

1. Decepció forta, tristor. Em va costar molt de pair. Ho teníem tot molt de cara i vam fallar.

Recordo la cridòria del Palau quan vam empatar a 5. Aquell ambient ens portava, ens feia patinar sols, però no ho vam saber aprofitar.

2. La valoro molt. Va ser un privilegi només el participar, i amb el temps encara la valores més, perquè sigui d’or o de plata, no deixa de ser una medalla olímpica.

3. Fins arribar a les Olimpíades es va fer una bona feina. Però el principal problema radica en que el gruix de l’hoquei mundial es concentra en països amb poc pes en el Comité Olímpic Internacional. Si en països com Estats Units s’implantés l’hoquei patins, segur que aquest seria olímpic.

4. Recordo els dies que vam passar a la Vila Olímpica. Impacta molt conviure amb esportistes com que només veies per la televisió i saps que mai tornaràs a trobar-te’ls.

Recordo també el dia de la inauguració. El moment de la sortida a l’Estadi Olímpic, tot ple i amb tanta gent cridant. Va ser impressionant.

Toni Rovira encara té molt marcat el sentiment de deceppció desprès d'aquella final perduda.

RAMON PERALTA (Espanya)

“GUANYAR UNA MEDALLA ÉS EL MÀXIM AL QUE UN ESPORTISTA POT ASPIRAR”

Es va quedar a un pas de sortir a jugar com a revulsiu en els darrers minuts del partit, com el mateix Ramon Peralta recorda, però quan Ayats va fer l’empat a 5 Trullols el va tornar a fer seure i finalment es va quedar sense jugar. Té ben present encara aquell sentiment de decepció que van viure tots els membres del combinat espanyol al final del partit. Malgrat tot, ens va mostrar orgullós la seva medalla de plata curosament emmarcada.

1. Tristor, molta tristor. Ho teníem tot de cara per guanyar l’or. Érem favorits, jugàvem a casa amb el Palau ple i amb tots els nostres familiars a la grada. Però vam trobar-nos al davant a una gran Argentina.

Recordo les nostres cares llargues a la cerimònia del lliurament de medalles. Tot era molt trist. Va ser l’entrega de premis més trista que he viscut mai. Però ara, a toro passat, ho penses i et sents orgullós perquè una plata olímpica no la guanya qualsevol.

2. Guanyar una medalla olímpica és el màxim al que qualsevol esportista pot aspirar. Si a més a més, aquesta és la única que hi ha hagut d’hoquei patins, té un valor afegit.

3. La final va ser un espectacle impressionant, amb emoció i 14 gols. A més, per llavors estava Samaranch com a president del COI, que va ser jugador i seleccionador d’hoquei. I no ho es va saber aprofitar. El problema ja venia d’abans, a nivell directiu, on no s’han sabut fer bé les coses. L’hoquei patins ho té tot per poder estar perfectament cada quatre anys en uns Jocs Olímpics.

4. El record més important que guardo, i que encara m’emociona, va ser el moment de la sortida a l’estadi olímpic el dia de la inauguració. Saber que tu formes part d’aquell espectacle tant impressionant és indescriptible.

També recordo la experiència de poder conviure i poder fer-te fotos amb esportistes que han estat els teus ídols i només havies pogut veure per televisió.

Ramón Peralta mostra orgullós la seva medalla de plata

SANTI CARDA (Espanya)

“EM VAIG SENTIR MOLT CATALÀ EN ELS JOCS”

Del seu coll penjaven la medalla de plata i la acreditació que va fer servir per moure’s per la vila olímpica, però a la seva mà mostrava orgullós una torxa olímpica que va causar furor el dia de la trobada. I és que per Santi Carda, aquells jocs de Barcelona’92 també tenien un plus emotiu afegit. Ell, nascut a Sant Sadurní d’Anoia i format en el Noia, va ser l’encarregat d’encendre el peveter de la seva ciutat natal, designada subseu de l’hoquei sobre patins. En aquella final va sortir des de la banqueta per intentar contribuir a que Espanya aconseguís un or, que no va poder ser, però segur avui en dia somia que l’hoquei patins torna a ser olímpic i amb una selecció catalana en el més alt del podi.

1. Del partit recordo poc. Tinc un record trist perquè vam perdre. Conservo més records de la resta de les Olimpiades que de la final en si. Recordo molt més l’alegria que teníem tots de poder participar en un esdeveniment com aquell, i del sentiment de poble que es vivia. Això, amb el temps, segurament m’ha fet esborrar el sentiment de tristor per la final perduda.

2. ara encara la valoro moltíssim més. Vaig tenir la sort de ser un esportista d’elit. Vaig tenir la sort de guanyar molts títols. I fins i tot per sobre de les sis Copes d’Europa, destaco la medalla olímpica, perquè fins ara només hem pogut ser deu els que hem gaudit d’aquest privilegi. Sigui d’or, plata o bronze, una medalla olímpica serà sempre una medalla olímpica.

3. Va fallar, falla i potser seguirà fallant que l’hoquei patins és un esport molt minoritari. Esta molt arrelat aquí, a Catalunya, però té que créixer i donar més espectacle.

A Barcelona vam tenir la oportunitat per tenir més impacte a nivell mediàtic, però va fallar la coordinació final de tots els esforços que es van fer. A partir d’aquí ja es va anar de més a menys. Avui en dia els clubs tenen molts problemes per tirar endavant. El joc també s’ha fet més passiu, no hi ha tanta vivència com abans. Això fa que els pavellons ja no estiguin tant plens... en fi, l’hoquei patins ha deixat de ser noticiable.

4. Vaig néixer a Sant Sadurní d’Anoia, i el fet de que el meu poble fos subseu olímpica i de tenir el privilegi d’encendre el peveter, em va quedar molt marcat.

Recordo també la cerimònia d’inauguració, amb la desfilada i una xerrada amb Pep Guardiola sota la bandera olímpica gegant. Recordo que em vaig sentir molt català en aquells Jocs Olímpics a casa nostra.

Santi Carda va gaudir d'un privilegi a l'abast de molt pocs escollits: encendre un peverter olímpic.

N de R: Volem agrair l'interès i predisposició que van possar totes les persones amb les que vam contactar per poder dur a terme aquesta trobada, tant si van poder venir com si no, i en especial a Joan Ayats i Gaby Cairo per haver-s'hi implicat tant des d'un bon inici facilitant-nos molts contactes.



Cap comentari: