BERTA TARRIDA
(OK Lliga Femenina)
Fins ara, la presència de l’hoquei femení en A KOPS D’STICK és quasi
nul·la –aquesta temporada procurarem esmenar-ho-, però això no vol dir que no
ho seguim. Tot al contrari. Sempre intentem mantenir-nos al dia de les evolucions
de les nostres noies, conscients de que si l’hoquei patins masculí ja resulta
un esport molt descuidat pels mitjans informatius, el femení encara pateix una
situació més marginal. Malgrat tot, l’hoquei patins femení té els seus
personatges i les seves històries, que no per ser més o menys conegudes deixen
de ser més emotives, interessants, boniques, gracioses... que qualsevol altra
d’un esport d’elit. Per això, encara que no la hem conegut personalment, una de
les històries que enguany ens ha commogut més és la de Berta Tarrida, la actual
jugadora internacional del Reus Deportiu.
La història de Berta Tarrida, filla de l’ex-jugador Ton Tarrida, és una
història de superació constant des de que va néixer a Sant Sadurní d’Anoia, ara
fa quasi 20 anys. Des de llavors, una sordària de naixement li ha fet viure
envoltada de silenci. Com no ha escoltat mai la veu humana, tampoc pot
reproduir-la. En la societat actual, plena d’avenços i tecnologies, la seva
discapacitat no resulta un gran problema per portar una vida més o menys normal
dins de les seves difucultats, però per practicar qualsevol esport al més alt
nivell cal tenir plenitud de facultats, i la manca d’un dels sentits es
converteix en un gran impediment per a molts. Aquest no ha estat el cas de la Berta, que des de que als
quatre anys es va iniciar a la pràctica de l’hoquei, ha tingut que afinar al
màxim la resta dels sentits, i desenvolupar el més ocult de tots, el de la
intuïció, per anar salvant obstacles i pujant esgraons fins arribar a lo que s’ha
convertit avui en dia: una de les millors jugadores del món.
Tarrida va debutar molt jove, amb 13 anys, en la màxima competició,
lluint els colors del Noia Freixenet, i també molt aviat, als 15, va debutar en
les seleccions espanyola i catalana absolutes. Aquest any 2011 ha resultat el de la
seva gran eclosió, al convertir-se en una de les peces fonamentals del triomf
de la selecció espanyola en el europeu de Wuppertal, i de la Copa Amèrica aconseguida per
Catalunya al Brasil, on ha marcat en les dues finals. També ha estat
protagonista del fitxatge estrella d’aquesta temporada a la
OK Lliga femenina, amb el seu traspàs del
CP Vilanova al Reus Deportiu. Però aquest any de llums per Berta, es va veure
enfosquit aquest estiu, poques hores desprès de tancar la temporada amb el CP
Vilanova, amb la mort prematura de la seva mare, Esmeralda Calduch, víctima
d’una cruel malaltia. Berta vivia amb la seva mare a Igualada, i feia pocs dies
que li va dedicar un dels seus darrers gols amb el Vilanova a les Casernes abans
de que el desenvolupament de la seva malaltia li impedís assistir com de costum
als partits.
En una edat on es comença a enfilar el camí cap a la vida adulta, la
pèrdua d’un referent patern resulta un cop molt fort per qualsevol jove (parlo
amb experiència), però Tarrida es va refer de forma admirable i ha iniciat de
forma immillorable la present temporada, cosa que li ha valgut els elogis de la
premsa i la societat. No li agrada que es parli més de ella pel seu impediment
físic que per la seva qualitat amb els patins i l’estic, però el seu exemple es
un mirall on es tindrien que mirar tots els joves que s’enfonsen davant de les
dificultats, tant en l’esport com en la vida.
Totes les fotos: Perfil Facebook Berta Tarrida Calduch.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada