ENS HO HEM PASSAT BÉ?... DONS
JA ESTÀ!
L’equip de l’escola del CH Lloret no va poder superar a un CP Sant
Celoni, reforçat amb alguns jugadors de Prebenjamí-iniciació, que va ser el
clar dominador de totes les fases del partit. Els lloretencs van apostar per
donar minuts als jugadors més “joves” de l’equip, aprofitant que venien amb
bona predisposició per jugar, el que va provocar que el partit s’anés sortint
de mare mica en mica fins acabar en el caos més absolut.
Al final del partit ningú sabia ben bé quins van ser els resultats
exactes, però a cap dels presents els hi va importar gaire, i tothom va marxar
content i satisfet de l’experiència viscuda, que en definitiva, és el que
compta.
FITXA DEL PARTIT
COMPETICIÓ: Escoles.
Amistós.
LLOC/DIA/HORA: Pista poliesportiva escola Pere Torrent,
Lloret de Mar (La Selva).
Dissabte 14 d’abril de 2012, 13:00 h.
CH LLORET (Derrota+Derrota+Derrota):
Suleiman, Mon, Guillem,
Arnau, Martí, Akim, Nazer i Mireia.
Entrenador: Roger Perarnau
CP SANT CELONI (Victòria+Victòria+Victòria):
sense dades
RESULTATS:
PRIMERA PART: ?
SEGONA PART: ?
TERCERA PART: ?
ÀRBITRE: Andreu, fins que va marxar
TARGETES: ¿?
FALTES: Sí, però sense importància
PÚBLIC: Uns 30 espectadors
INCIDÈNCIES:
- El CH Lloret patia vàries absències a les seves files, entre elles la
d’un dels seus entrenadors, Oriol Perarnau.
- El partit va començar amb 23 minuts de retard sobre l’horari previst.
CRÒNICA:
Altres poder s’haurien intimidat davant d’un equip format amb jugadors
clarament més grans que ells, però els nois del Lloret, lluny d’això, van sortir
a la pista amb la clara disposició de mostrar la seves evolucions a tota la
parròquia de pares, mares i familiars diversos, que van poblar les graderies
sobreposant-se a un corrent d’aire dels que “et glaça s’hi t’estàs quiet”.
El Lloret manté el tipus, però
el Sant Celoni s’imposa
 |
| Els primers minuts van ser molt competits |
Els primers compassos de la primera part del partit van transcórrer amb
relativa normalitat. El Sant Celoni era el dominador del joc, però no acabava
de sentir-se còmode davant d’un Lloret que mantenia el tipus estoicament contra
els embats d’uns jugadors clarament més experimentats. Però els vallesans no
van trigar gaire en trobar el seu ritme de joc, i finalment els primers gols
visitants van començar a caure.
 |
| Jugada d'atac del Sant Celoni |
El Lloret va formar d’inici amb els seus tres jugadors més experts: en
Guillem, en Mon i l’Arnau, juntament amb en Martí i en Suleiman, a qui li va
tocar aquest cop fer de porter. Però veient la que els hi podia caure a sobre,
el tècnic local Roger Perarnau, va reaccionar ràpidament amb una tàctica
revolucionària i innovadora: va decidir fer entrar a pista “sense que ningú
s’enteri i com el que no vol la cosa” un jugador “extra” i va posar a l’Akim
plantat de defensa davant la porteria mentre els altres intentaven fer alguna
cosa de profit al davant. La tàctica no va aconseguir l’objectiu desitjat, i
els lloretencs van acabar la primera part amb un bon grapat de gols en contra,
però va servir per descobrir a l’Akim com un bon i valent defensa, a qui no li
va intimidar el tenir que frenar a nens més grans que ell, i ho va fer de forma
molt solvent, evitant una golejada més àmplia.
 |
| L'Akim frenant una contra del Sant Celoni |
Li toca el torn als joves
Pel segon temps, el Lloret va buscar com a revulsiu alinear d’inici a en
Nazer i la Mireia,
la més benjamina de l’equip, aprofitant que tots dos aquest cop tenien ganes
d’agafar l’estic. El pes del joc de l’equip continuava caient sobre en Mon, en
Guillem i l’Arnau, que intentaven, sense èxit, profanar la porteria rival.
 |
| Els jugadors del Lloret impacients per començar la segona part |
El Sant Celoni continuava amb la seva línea de joc, i quasi cada
recuperació es transformava en un contraatac, i aquest en un gol. El Lloret
intentava capgirar la dinàmica del partit de totes les maneres possibles, i les
entrades i sortides de jugadors i els canvis de posició eren una constant, arribant
a tant punt, que ja no es sabia ben bé quants jugadors hi havia a pista. Ja no
importava res, el partit començava a sortir-se de mare de forma irremeiable.
 |
| El porter local Suleiman intentant evitar un nou gol visitant |
A mitjans d’aquesta segona part, fart de rebre gols i d’estar embotit
dins d’un casc i unes proteccions, el porter local Suleiman va començar a
mostrar símptomes de cansament i va intentar abandonar el partit en un parell
d’ocasions. La intervenció del Míster,
Roger Perarnau i la del seu ajudant per aquest partit, Francesc Sucarrats, va
resultar decisiva per convèncer al jugador de que mantingués la seva posició,
com a mínim fins al descans. Minuts més tard, la Mireia va abandonar la
pista impotent en veure que una sola noia no podia posar ordre en aquell
desgavell masculí que s’estava convertint l’enfrontament, i se’n va anar a
jugar amb la Jordina,
que no va voler jugar en aquest partit.
El caos total
 |
| En Mon, protagonista de la jugada graciosa del partit |
Els minuts del descans previs al tercer temps no van servir per canviar
gaire la situació. En aquesta represa, la principal novetat va ser que el
porter del Sant Celoni va passar a defensar la porteria del Lloret, en
substitució d’en Suleiman, jugant els vallesans sense porter. I com que diuen
que el “pitjor enemic està a casa”, el local Mon, que no s’havia adonat del
canvi, va fer-se amb la bola, va sortir a la contra, i va acabar marcant en
pròpia porteria sota l’estupor de propis i estranys.
 |
| Suleiman, feliç al alliberar-se de la porteria |
El partit ja feia estona que havia perdut tot l’oremus. L’àrbitre
s’havia esfumat i en Roger estava fent d’àrbitre-entrenador. Els dos equips
estaven jugant amb tots els jugadors que volien sobre la pista, i el que es
cansava marxava. Possiblement en algun moment hi havia dues pilotes sobre el
terreny de joc. En Suleiman s’havia desfet de la seva armadura de porter i va
sortir amb moltes ganes a poder jugar uns minuts com a jugador. I la Mireia, desprès d’un
treball de psicòleg de la seva mare, va voler sortir també a jugar els darrers
minuts.
 |
| Intent d'atac del Lloret, ja a les acaballes |
Finalment, el cronòmetre va arribar a cero i ningú sabia amb exactitud
com havia acabat la cosa, però tots els participants es van saludar i felicitar
molt esportivament i van marxar la mar de contents cap a vestidors, preguntant
a tort i dret com havien quedat, sense rebre cap resposta convincent.
SABIES QUE…?
...Oriol Perarnau, un dels entrenadors del Lloret no va estar present en
aquest partit perquè va tenir que marxar amb el primer equip a Madrid a jugar
contra l’Alcobendas.
...Roger Perarnau, l’altre entrenador, sí que va poder estar present
perquè no va viatjar a Madrid degut a que està de baixa al haver estat operat
d’una lesió a l’espatlla.
...el coordinador esportiu del CH Lloret, Francesc Sucarrats, que va fer
les funcions d’ajudant d’en Roger Perarnau en aquest partit, ja havia dirigit
amb anterioritat algun entrenament de l’escola degut a l’absència dels entrenadors
“titulars”.
...la Jordina,
la darrera incorporació de la escola del CH Lloret, finalment no va voler
vestir-se de curt i “debutar”.
...al final del partit, els jugadors del Lloret van ser obsequiats amb
un “Xupa-Xups”, que va ser més festejat que qualsevol trofeu.
A KOPS DE FLASH
Francesc Sucarrats va fer les
funcions d’auxiliar
Alguns jugadors del Sant Celoni
van fer gala d’una bona tècnica.
Els jugadors del Lloret rebent
“amb atenció” les instruccions del seu tècnic.
Les guardes d’en Suleiman van
acabar escampades pel mig de la pista.
El porter del Sant Celoni va
ser el reforç del Lloret per la tercera part del partit.
Al final del partit va regnar
l’esportivitat... com té que ser!
La foto de família de tots els
participants de l’event.
EL KOP D’STICK:
Hem empatat!!!
Malgrat no ho pugui semblar, deu resultar supercomplicat el fer
d’entrenador de nens tant petits. I es que la feina d’entrenador en aquestes
categories tant petites va més enllà de plantejar un partit i ensenyar unes
tècniques, es una feina més d’educador que d’entrenador.
A part d’ensenyar (i aguantar) a la canalla a mantenir-se sobre una
patins, agafar un estic, frenar, etc... se’ls hi té que ensenyar que l’hoquei
és un esport d’equip, i com a tal, requereix unes normes de companyerisme i
solidaritat. Però alhora és un esport que s’hi juga contra uns adversaris, que
són enemics a la pista i amics fora, on el guanyar o perdre no tenen tanta
importància com sembla. Que l’important és aprendre i passar-s’ho bé, i que
tant com de les derrotes i les victòries es treuen coses positives. Però clar,
tothom vol guanyar. A tothom li agrada guanyar. I és natural, no conec a ningú
que practiqui esport per perdre. I lògicament, si de grans volen dedicar-se més
seriosament a l’hoquei, se’ls hi té que ensenyar que pujar es fa a base de
superar-se i guanyar. Uf! És tot tant complicat, que a mi també em costa
entendre-ho!!!
Però, com gestiones una derrota tant escandalosa? Com li expliques a un
nen de 4 anys que els hi han fumut una pallissa, sense que se li treguin les
ganes de tornar a jugar?... Aquí entra la tasca dels pares-psicòlegs,
coneixedors més que ningú del seus fills:
-Mama, quan hem quedat al
final?
-Dons... empatats!
-Ui, que bé!... el proper el
guanyarem!
...I així tots tant feliços cap a casa, i fins la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada