FESTA AMB ESPECTACLE I GOLS
LLOC/DIA/HORA: Palau Blaugrana, Barcelona, dissabte 5 de juny de 2010, 17.30 h.
FC BARCELONA SORLI DISCAU (3+4): Egurrola, Panadero (1), Teixidó (1), Borregán (2), Reinaldo García –equip inicial-, Ordeig, Páez, Adroher (2), López (1) i Tarrés (p).
Entrenador: Ferran Pujalte
ENRILE PAS ALCOY (0+1): Navedo, Maggio, Christian Santiago, La, Rodero –equip inicial-, Illa, Sáez, Cañellas i Pérez (1).
Entrenador: Diego Mir
GOLS:
PRIMER TEMPS: 1-0 (9’) Borregán; 2-0 (16’) Borregán; 3-0 (24’) Adroher.
SEGON TEMPS: 4-0 (33’) Adroher; 5-0 (35’) López; 6-0 (40’) Panadero; 6-1 (43’) Pérez; 7-1 (48’) Teixidó.
ÀRBITRES: Valverde i López
TARGETES BLAVES: Cañellas (Alcoy)
FALTES. Barça: 7 // Alcoy: 10
PÚBLIC: Uns 1.500 espectadors
INCIDÈNCIES:
- Per celebrar la consecució del títol de Lliga i d’Europa, el FC Barcelona va posar la entrada gratuïta al Palau, i va organitzar diverses activitats abans, durant i desprès del partit.
- El Barça, que s’havia proclamat campió de la OK Lliga el dia anterior al perdre el Liceo el seu partit, va ser rebut pels jugadors de l’Alcoy amb el tradicional passadís.
- L’Alcoy vestia la seva segona equipació, blanca i blava, degut a la coincidència de colors dels dos equips.
- El Barça va fer d’amfitrió dels jugadors de base del CP Roda de Ter, que durant el descans van oferir un partit d’exhibició.
- El partit va ser presenciat pel president del Barça, Joan Laporta (ja era hora!), i en la graderia es trobaven alguns dels candidats a la presidència blaugrana (que quan siguin presidents ja no tornaran a aparèixer per un partit d’hoquei...)
CRÒNICA:
El Barça va completar la festa que s’havia preparat pel final del partit, amb un festival de joc i gols, que a l’hora ha servit d’homenatge i comiat dels seus jugadors Lluís Teixidó i Octavi Tarrés, que a final de temporada abandonaran les seves files. L’equip blaugrana va arribar al partit com a campió matemàtic de la OK Lliga, ja que el dia abans el Liceo va perdre el seu partit contra el Reus, per el que va aprofitar per fer-se un auto-homenatge, oferint a la seva afició un festival de joc que va fer les delícies dels a prop de 1.500 espectadors que poblaven les graderies. L’Alcoy, per la seva part, no va mostrar la imatge d’un equip que encara lluita per mantenir la categoria, i en cap moment va estar dins del partit, convertint-se en una mera comparsa de la festa blaugrana.
Una primera part amb monòleg del Barça
Des del primer minut, el partit va adquirir color blaugrana, ja que els homes de Ferran Pujlte havien posat la directa en busca de la porteria de Navedo. Sergi Panadero, primer, i Reinaldo García per partida doble, a continuació, van posar en sobreavís a un Alcoy desbordat i descentrat que encara no havia ni tocat la bola, el que va obligar a Diego Mir a demanar el seu primer temps mort als cinc minuts de partit. La parada tècnica no va servir de gaire, ja que als pocs segons de reprendre’s el joc, Beto Borregán rematava una centrada de Sergi Panadero i obria la porta al festival golejador local.
La tònica del partit no va canviar gaire: el Barça estava immers en un atac-i-gol constant contra la porteria rival, i l’Alcoy ballava al ritme que marcaven els blaugranes. En aquest compassos, el porter alcoià Alvaro Navedo, es va multiplicar per refusar infinitat de xuts barcelonistes i un penal a Beto Borregán, convertint-se en el màxim baluard del seu equip, evitant una golejada que podria haver sigut escandalosa. Als 16 minuts va arribar el 2-0, de nou de l’estic de Borregán. I desprès de nombroses ocasions més, Jordi Adroher feia el 3-0 poc abans del descans.
Moments emotius i més gols.
La segona part va iniciar-se amb el primer moment emotiu del partit: Ferran Pujalte substituïa a Aitor Egurrola -que fins les hores va ser un espectador de luxe- per Octavi Tarrés en el primer minut de joc, donant al porter suplent blaugrana la ocasió d’acomiadar-se de la seva afició. El públic dempeus va retre una acalorada ovació al jugador. Tarrés va voler deixar un bon gust de boca en el seu comiat, i va iniciar la seva bona actuació refusant un penal a Diogo La als pocs minuts de sortir a la pista.
El Barça continuava imprimint un alt ritme de joc, fruit del qual va arribar el 4-0, quan Jordi Adroher creuava un fort xut lluny de l’abast de Navedo, culminant una ràpida acció de contracop iniciada per Carlitos López.
A partir d’aquí el Barça es va prendre el partit com una festa, obsequiant al públic amb un recital de ràpides triangulacions, passades impossibles i malabarismes varis, que van acabar derivant en un assortit de gols més. Carlitos López va fer el 5-0 en una jugada desgraciada per l’Alcoy, i Sergi Panadero va fer el sisé amb un obús que Navedo encara està buscant. Mentrestant, a l’altra porteria, l’Alcoy va treure el seu orgull per intentar no caure en el ridícul i va anar a la busca d’algun gol que maquillés el marcador, però es va trobar a un superb Octavi Tarrés que es va unir al festival dels seus companys amb un parell de bones intervencions, i refusant un altre penal, aquest cop a Luis Rodero. Estava clar que no era el dia de l’Alcoy, que fins i tot va tenir que jugar dos minuts en inferioritat per la expulsió de Pere Cañellas. Finalment, Carlos Pérez, va fer el gol de l’honor alacantí quan faltaven 7 minuts pel final del partit.
El darrer tram del partit es va convertir en el “moment Teixidó”. Amb el partit totalment resolt amb el 6-1, els jugadors barcelonistes van bolcar-se en buscar al seu company Lluís Teixidó per a que pogués acomiadar-se de la seva afició amb un gol. El premi es va fer esperar, ja que l’osonenc va topar una i altra vegada amb Navedo, i fins i tot no va poder encertar en la execució de la falta directa que va castigar a l’Alcoy per les seves deu faltes d’equip. Per fi, a falta de dos minuts i escaig pel final, Teixidó, venint des del darrera, culmina un contraatac blaugrana en el 7-1 definitiu. Teixidó es va abraçar amb el companys, va mirar a la banqueta, i va entendre que aquell gol era la darrera bola que tocava en el Palau amb la samarreta del Barça. El jugador es va retirar visiblement emocionat acompanyat per una efusiva ovació del públic i companys.
Ja no va donar temps per res més i el partit va acabar amb l’esclat d’eufòria dels jugadors, tècnics i aficionats barcelonistes. Ara al Barça li queda una darrera jornada de pur tràmit a Tenerife contra un altre equip que tampoc s’hi juga res, mentre que l’Alcoy tindrà que afrontar un complicat partit a casa contra el Reus, amb la obligació de guanyar per no tenir que dependre de tercers si vol mantenir la categoria.
MÉS IMATGES DEL PARTIT:
Les Dream Cheers, com sempre espectaculars en tots els sentits, van apuntar-se a la festa.
Els de Sang Culé, que mai fallen, van rebre el reconeixement en els parlaments dels jugadors i tècnics a final del partit.
La foto de familia del Barça amb els nens del CP Roda de Ter
El Palau Blaugrana no tenia l’aspecte de les gran ocasions, però va presentar un gran ambient... val més pocs i ben avinguts!
La mascota de Sorli Discau, patrocinador del Barça, va repartir regals entre el públic.
Al descans: exhibició de futurs cracks.
Quan el millor d’un equip al que li foten 7 gols es el porter... Malo!
Octavi Tarrés i Lluís Teixidó van acomiadar-se del Palau deixant bon gust de boca.
Joan Laporta i Xavier Sala i Martín van assistir al Palau i desprès van marxar junts al Mini Estadi en el cotxe del president.
Atents al detall: el garatge de Laporta també te columnes...
LES IMATGES DE LA FESTA:
Animades i vistoses coreografies de les Dream Cheers
Espectacular exhibició de bicicleta
Una sonada tamborinada
Els jugadors van ser homenatjats un a un
El podi dels dobles campions
La tradicional pluja de confetti...
...una mica més de confetti...
...i una mica massa de confetti!
Beto Borregán va convidar al president Laporta al sopar de celebració. Una bona part del públic va xiular la proposta.
Mentre Pujalte, Macià i Paüls estaven de festa, els seus companys de l’equip de veterans estaven jugant la final de la Old League. Curiós rècord el seu: en dos dies guanyen dos lligues sense jugar-les!!
Lluís Teixidó va tenir paraules d’agraïment per tothom.
Tavi Tarrés, visiblement emocionat, va ser molt contundent: “Soc barcelonista i catalanista, i si tinc que marxar, plego!”
La tradicional volta d’honor al Palau.
Al acabar les celebracions, els jugadors del Barça es van acostar fins on eren el de Sang Culé per agrair-los el seu suport constant.
Una curiosa imatge aèria del trofeu de la Lliga Europea... puc assegurar que pesa tant com diuen!
VALORACIÓ PERSONAL:
Posats a demanar, el millor que li podia passar a l’Alcoy era que el Liceo perdés el seu partit i el Barça es proclamés campió abans de jugar, ja que, el tenir que jugar-se la Lliga al Palau tenint en compte l’estat de gràcia actual del Barça, deixava totalment sense opcions a l’equip alacantí.
Així dons, l’Alcoy es va trobar al davant un equip que la única pressió que tenia era la de fer un bon paper per acomiadar-se de la seva afició, per el que amb un plantejament seriós i un joc disciplinat, encara tenia alguna possibilitat d’esgarrapar algun puntet que li servís per certificar la seva permanència. No va ser així: L’alcoy va ser un convidat de pedra a la festa. Aquell tipus de convidat que si hi es no es nota, i si no hi es ningú el troba en falta... i gràcies! Ja que tal com anava la cosa, si no arriba a ser per la més que correcta actuació del seu porter Navedo, i la benevolència del Barça que, sobretot durant el segon temps, es va posar a jugar de cara a la galeria, el seu pas pel Palau hauria fregat el ridícul.
Per la resta... res que sortís de l’extraordinari: festival de joc blaugrana, música, regals, festa, emocions... un bon espectacle per acomiadar amb bon regust una més que bona temporada.
Només voldria fer una petita reflexió: no entenc els xiulets a Joan Laporta... Per que eran?... per no assistir gaire sovint al Palau?... Quan s’ha vist regularment a un president del Barça pel Palau?... fa realment falta la seva figura a la llotja?... Per que no mirem enrere i fem balanç d’aquests darrers anys?... El president no apareix pel Palau i diuen que les seccions del Barça son deficitàries, i no només s’ha fet l’esforç de mantenir-les, a més sempre hi han hagut diners per fitxar als millors jugadors i tècnics, amb els que s’han guanyat infinitat de títols i hem gaudit de gran espectacle esportiu. I no parlo només d’hoquei, sinó també de basquet, hambol i futbol sala.
Qui realment mereixien el xiulets eren els candidats a la presidència que hipòcritament van treure el morro pel Palau al veure el jolgori que hi havia, amb els típics “...sempre que he pogut he vingut pel Palau, encara que no tant com voldria...” , “...soc un enamorat de les seccions, i si surto president rebran un gran impuls...”, i paraules per l’estil, que al final, com ha passat amb tots els presidents anteriors, se les ha emportat el vent, i pel Palau no apareix ni Cristo.
