El Club Patí Vilafranca, en la bona direcció

Per Raimon Mascaró (premsa CP Vilafranca)

Dissabte va ser un gran dia. El Club Patí Vilafranca va aconseguir el setè ascens de la seva història a l’OK Lliga, i aquest va ser sonat, ja que el Patí, un equip al qual tothom donava per ascendit a principi de temporada, va tenir una baixa que va fer que molt en comencessin a dubtar. I aquesta pressió pot haver arribat a ser excessiva, però s’ha aconseguit amb treball i esforç per part de tots, que el Patí i la ciutat de Vilafranca estiguin la temporada vinent, de nou, on es mereixen, a l’OK Lliga, la millor lliga del món d’hoquei patins. I quan dic tots, penso en els integrants de la plantilla, la junta directiva, els socis i aficionats, els patrocinadors i totes les entitats i persones que han cregut amb el club.

El Caixa Penedès Vilafranca ha passat un travessia de 1078 dies per la Primera Divisió Nacional, una lliga gens menyspreable a nivell esportiu, amb una qualitat enorme, però que econòmicament és una ruïna pels clubs degut als molts desplaçaments per arreu de l’estat espanyol. Però avui ja podem dir que la Primera Divisió és història, i a partir d’ara direm amb majúscules que HO HEM FET.

Aquest ascens a l’OK Lliga és mèrit d’una plantilla i d'un cos tècnic que han posat tot de la seva part per assolir la fita, però vull afegir, i ho crec personalment, que el Patí està seguint la direcció correcta de treball que tot club voldria seguir. A nivell esportiu, el Club ha crescut com a entitat perquè enguany el segon equip sènior del Patí també ha pujat de categoria, de Segona a Primera Catalana. A més, l’equip júnior està lluitant per quedar entre els 10 millors equips de Catalunya i també cal remarcar que durant molts partits de la temporada a la plantilla del primer equip hi ha hagut 3 jugadors fets a Vilafranca, com podia ser el cas d’aquest últim partit a la pista de l'Areces. També podem dir que la base del club ha augmentat a un ritme vertiginós, ja que dels 7 equips que tenia el club ara fa 4 anys, la propera temporada amb molta probabilitat s’arribarà als 17 ó 18, amb un augment considerable de jugadors i també de socis. Això s'ha aconseguit perquè els darrers anys s'han portat a terme diverses col·laboracions amb diverses escoles de Vilafranca i de tota la comarca, com podria ser el cas de l’escola Pau Boada.

També m’agradaria destacar que tot i no trobar-nos en la millor època sòcio-econòmica de la història -costa molt, per exemple, trobar patrocinadors i suports- s’ha d’agrair i molt a tots als que han ajudat a fer créixer el club. Des de la gent de la junta directiva s'ha portat molt bé el timó del Patí, i haig de dir que no és una feina fàcil, però que s’ha d’admirar. Sé que s’està intentant, tot fent mans i mànigues, reduir el deute que arrossega l’entitat des de fa uns anys, cosa gens fàcil. Però en cap moment s'ha oblidat de configurar un club competitiu, tant a nivell de base com a les categories sèniors. Amb tot, també m’agradaria fer un aplaudiment ben fort a tots els socis, seguidors i simpatitzants que durant tot aquesta temporada han omplert el pavelló, ja fos divendres o diumenge. Un pavelló que gràcies a ells feia un goig que feina anys que no es veia. Ara sembla de nou que la gent jove torni pavelló per donar suport al seu equip, l’equip de la seva Vila. Esperem que el pavelló encara faci més goig les properes temporades si volem tenir molts anys el Patí a l’OK Lliga.

Amb tot, també voldria remarcar la tasca de Jordi Garcia, l’entrenador que ha tornat el Patí a l’OK Lliga. El vull felicitar no només per la seva tasca com a tècnic, sinó també per la manera de professionalitzar el club. Segurament, havent estat jugador del Reus Deportiu durant moltes temporades ho tenia interioritzat i ara ha deixat anar el seu saber per tal de fer del Patí un club més ben organitzat i amb una personalitat pròpia que el distingeixi com a tal.

Per acabar i sense estendrem gaire més, voldria dir que m’agradaria que la temporada vinent Vilafranca fes olor a OK Lliga per tots els carrers, i amb això vull dir que tots els vilafranquins, començant per les institucions municipals i tots els convilatants de la ciutat, es fessin propis el sentiment del Patí. I és que el Club Patí Vilafranca, no només és un club d’hoquei, sinó que és el representant de més alt nivell esportiu a la població, i la vila i tot el que l’envolta se n’ha de beneficiar de tenir un club a una màxima categoria esportiva a nivell de l’estat espanyol. És per aquest motiu que el Patí necessita el suport de tothom per tirar endavant aquest projecte que segueix en les millors de les direccions. Així, podrem esperar que en el futur no només els socis de Patí, sinó tot Vilafranca i comarca, puguin brindar pels èxits esportius, ja siguin de base o a nivell d’OK Lliga que pugui aconseguir el Club Patí Vilafranca en un futur no molt llunyà. Això sí, de moment gaudim del moment i de l’èxit aconseguit. De ben segur que continuant en aquesta direcció en vindran molts més. De moment HO HEM FET.

Raimon Mascaró

GRÀCIES GABY!!!

Ens resulta inconcedible que desprès de més de 20 anys dedicats a un club, aconseguint 34 títols jugant en el primer equip, 5 amb els veterans i 4 d'entrenador, una persona tingui que sortir quasi per la porta del darrera per culpa de quatre mal resultats.

LES PERSONES MARXEN...

ELS RESULTATS S'OBLIDEN...

ELS TÍTOLS SÓN EFÍMERS...

ELS MITES CAUEN...

PERÒ LA LLEGENDA PERDURA.

GRÀCIES GABY!!!

PATÍ VILAFRANCA: HISTÒRIA PASSADA, HISTÒRIA PER FER

Font: Premsa CP Vilafranca

Els propers dies 16 i 17 de febrer es jugarà a Cerceda la Copa del Príncep, i un dels clubs històrics de l'hoquei patins, el CP Vilafranca, la jugarà per primera vegada a la seva història. Per a tal motiu, el nostre amic Raimon Mascaró, molt vinculat al club, ens ha fet arribar un article on ens vol explicar el que suposa aquesta fita per al club vilafranquí.

Lluny queden les èpoques més glorioses del Club Patí Vilafranca, aquells finals de la dècada dels 90, on el Patí va aconseguir les seves fites més importants. El que aquí escriu era petit, però potser no tant..., ja que encara guardo el record d’aquells partits on el Patí disputava les fases finals de la Copa del Rei, les semifinals de la Divisió d’Honor... Me’n recordo d’un diumenge a la tarda jugant contra l’Igualada HC per poder ser a la final de la lliga, amb un Vilafranca amb noms importants com en Ferran Pujalte i en Toni Rovira i, si la llunyana memòria no em falla, l’equip el devien completar Sito Guiu i Joan Escrig sota els pals, Josep Lluis Delriu, en Borja López, en Xavi Brichs, en Moi Cervera en Nani Cáceres i en Santi Julivert. No n’estic del tot segur, però no em dec equivocar de gaire, de ser així els aficionats més veterans que em corregeixin... No puc deixar aquest escrit, sense comentar la que havia de ser una de les nits més èpiques del Patí i que es va convertir en un malson. Devia ser el mes de març de 1998, contra el Paço d’Arcos portuguès, on el Patí havia de remuntar un resultat en contra a les semifinals de la Copa CERS. Però una decisió arbitral incorrecta des del punt de vista del que us està escrivint, va impedir una final penedesenca amb el Noia. L’any següent, el Vilafranca es tornava a presentar a les semifinals de la CERS, però el llavors Barcelos dels germans Bertolucci, el va apartar de l’anhelada final europea.

Cartell de la Copa del Príncep 2013

Tots els que hagueu llegit fins aquí us preguntareu el perquè d’aquesta parrafada de la història del Patí. Doncs bé, la raó és ben senzilla, i és que aquest any el Club Patí Vilafranca pot tornar a fer història i alhora tornar a posar el nom del Club on es mereix, en l’elit de l’hoquei mundial. La ciutat de Vilafranca ha d’aprofitar el Club Patí per donar-se a conèixer arreu, i més ara que el Patí ha aconseguit l’accés per primera vegada a la història a la Copa del Príncep que es jugarà a Cerceda (Galícia) els propers 16 i 17 de febrer. A més també podem dir que si l’equip fa una segona volta de lliga com la primera que ha fet, ascendirà de categoria i entrarà a formar part de l’exclusiu grup dels 16 equips de la millor lliga del món d’hoquei patins, l’OK Lliga.

A més a més, en els darrers 4 anys, el club ha doblat el nombre d’equips, alhora que comencen ha arribar al primer equip jugadors nascuts a Vilafranca, com és el cas de Joan Vázquez o Enric Martí, entre d' altres. També voldria esmentar el bon moment que estan passant els equips del sènior B, primer de 2a Catalana, i l’equip júnior, classificat entre els 16 millors equips de Catalunya. Sembla, doncs, que el treball esportiu de base comença a notar-se al Patí, i esperem que siguin aquests jugadors els que escriguin la història futura de l’equip de la nostra Vila.

Per tant, i explicat tot això, a mi només em queda animar a tots els socis i aficionats, a les autoritats i empreses, a tots els vilafranquins i a tots els que s’estimen l’hoquei i el Club, que encara que siguin temps difícils acompanyin al Patí Vilafranca i als seus jugadors per tal de portar Vilafranca i el Club Patí al lloc que es mereixen. Esperem que puguem brindar perquè el Patí Vilafranca torni a fer història.

Raimon Mascaró

REFERENT A L'AFER DE LA COPA DEL REY 2012...

AIXÍ NO ANEM BÉ

Des d’aquestes línees no vull qüestionar les decisions de la RFEP, la Associació de Clubs, el CP Vic i totes les altres parts involucrades en el rocambolesc afer en torn a la celebració de la Copa del Rey d’hoquei patins que hem viscut en els darrers dies. Suposo que tots ells tenen suficients raons per haver pres les decisions pertinents. El que vull qüestionar és la forma com s’ha fet tot, i que ens ha deixat a només un mes vista sense tenir encara una seu on celebrar el que es considera la millor competició del món d’hoquei patins.

Ja resulta quasi de República Bananera el començar una temporada sense tenir clar les dates, horaris ni seus de les diferents competicions, deixant-ho tot a decidir sobre la marxa, creant confusió i fent tornar bojos als aficionats. Ara resulta que Clubs i Federació s’enfronten a darrera hora per una decisió que, fins ara resultava del tot normal per tothom: que l’organitzador de la Copa del Rey no sigui necessariament un dels 8 primers classificats de la primera volta de la OK Lliga.  La Copa s’ha disputat 13 vegades en el format de Final 8, i sis de les quals ha tingut com a amfitrió a un club no classificat entre els 8 primers de la lliga regular i això no ha afectat en res a l’espectacle ni al desenvolupament de la competició. Es més, ni tant sols mai s’ha qüestionat. Sense anar més lluny, l’any passat Blanes va ser designada com a seu per inaugurar la seva nova flamant Ciutat Esportiva i commemorar el suposat 50é aniversari del club, i l’equip va participar acabant 9é la primera volta. Enguany, la Copa de la Reina es celebrarà a Reus entre els 3 primers classificats de la OK Lliga Femenina i el Reus Deportiu, situat en les darrers posicions de la taula.

El Club Patí Vic, desprès de molts anys, no s’ha pogut guanyar esportivament la participació a la Copa, i veient la necessitat del club, per afició i per història, de competir sempre al més alt nivell, ha fet servir la seva darrera carta per ser-hi: sol·licitar la organització de la competició. No jutjarem les raons que van portar a la Federació Espanyola a concedir-li, però ho va fer. Ara m’agradaria saber d’algun que possés en dubte l’èxit d’una Copa del Rey celebrada a Vic, en unes instal·lacions com les del Pavelló del Castell d’en Planes (seu de la passada Copa Amèrica 2010), i una afició com la vigatana... Jo crec que tot el món hoqueístic va congratular-se amb la designació, independentment del lloc de l’equip a la taula. Que sigui ètic o no?... això ja és un altre debat. Però és un debat que clubs i Federació tenien que haver tingut abans de la temporada i no ara, amb el temps a sobre... i no serà per falta de temps, desprès d’un llarg estiu amb cinc(!!!) mesos sense hoquei (una altra de les coses surrealistes en un esport que vol reivindicar-s’hi).   

He estat present només a dos edicions de la Copa i us puc assegurar que és la experiència més brutal i intensa que es pot viure a l’hoquei patins. Sens dubte, és el millor aparador per reivindicar l’hoquei patins al món. Com jo, milers d’aficionats miren de combinar els seus calendaris amb antelació per poder ser-hi. Milers de persones sacrifiquen uns dies de les seves vacances, i alguns (molts) euros dels seus estalvis per poder gaudir en directe de la seva passió per l’hoquei al més alt nivell, moltes vegades a molts kilòmetres lluny de casa. I tot això, en temps de crisi com l’actual, té un mèrit extraordinari. Clubs i federacions ho tindrien que tenir en compte i no maltractar i menysprear la Copa d'aquesta manera (malgrat s'afanyin a dir tot el contrari voler vendre'ns que tot és fa pel bé de l'hoquei).

Tothom està d’acord, com a mínim de portes enfora, en dir que l’hoquei es té que promocionar, però a l’hora de la veritat, per cada passa endavant que es fa, resulta que amb decisions com aquesta tornem a retrocedir, posant-nos nosaltres mateixos les pedres en el camí. El pitjor enemic de l’hoquei, el temin nosaltres mateixos a dins de l’hoquei, i fins que això realment no canviï, mai anirem bé. Amb una organització més digna d’una comèdia de Monty Pyton que d’un esport d’elit, el poc que semblava que s’estava començant a guanyar en els darrers temps, s’acabarà per perdre per cansament i desinterès d’aficionats, administracions i públic, tornant a deixar a l’hoquei en l’ostracisme dels esports minoritaris i semi-exòtics.

Com a mínim, d’aquesta situació es pot treure quelcom de positiu, i que pot obrir una llum d’esperança de cara al futur: que la Associació de Clubs comença a agafar força davant d’una federació obsoleta i saturada, incapaç d’imposar-se i prendre decisions fermes. Veurem com acaba tot... 

ANÀLISI DEL FINAL DE LA PRIMERA DIVISIÓ ESTATAL

Ara toca fer una mica de sinopsi dels que ens depara la Primera Divisió Estatal, una categoria segurament molt més emocionant i complicada que la OK Lliga, i que sempre està oberta a sorpreses. Queden cinc jornades per acabar i encara no hi ha res decidit. Quinze punts que donaran per moltes sorpreses.

1ª DIVISIÓ ESTATAL

En la part alta de la classificació trobem fins a onze equips que tenen possibilitats matemàtiques d’ascens, malgrat la cosa sembla que quedarà disputada finalment entre cinc o sis.

Com a líder destacat trobem al SHUM de Maçanet, amb 56 punts i un partit menys, quatre punts per sobre del segon i nou per sobre del tercer. La regularitat i constància mostrada pels selvatans durant tota la temporada els fan ferms candidats a recuperar la plaça a la OK Lliga que van perdre l’any passat. Mostrant-se sòlids com fins ara, tenen marge i crèdit suficient per assolir l’ascens en els sis partits que li queden.

Darrera del SHUM, la lluita es prevé molt intensa. El CP Monjos, un equip  nou a la categoria, però fet a cop de talonari amb molts jugadors d’experiència contrastada, ha aconseguit situar-se en la segona plaça en solitari. Els de l’Alt Penedès estan en clara trajectòria ascendent, i en aquesta segona volta, només han cedit un empat i una derrota, contra Tordera i SHUM, dos equips de la part alta, cosa que els hi dona molts de números per obtenir una de les places d’ascens.

Per obtenir la tercera plaça que dona dret a l’ascens la lluita serà ferotge. Actualment la ocupa el Calafell amb 47 punts, però seguit de molt a prop pel Alcobendas i el Tordera, a només dos punts.  El Calafell tindrà que suar molt  si vol mantenir la seva plaça de privilegi, ja que en els cinc partits restants, tindrà que enfrontar-se amb tres ossos durs: El SHUM, el Tordera i el Monjos.

Atenció a l’Alcobendas, quart classificat, però l’equip de la part alta que, a priori, millor calendari té pel tram final de campionat. Els madrilenys, que durant tota la temporada han estat orbitant per la part lata de la taula, s’enfrontaran a cinc equips de la meitat baixa de la classificació i el fet de que un equip no català pugui optar a jugar a la OK Lliga el fan ser un clar candidat.

El CP Tordera va fer un brillant inici de campionat, amb bon joc i bons resultats, va comandar la classificació durant vàries jornades, però en aquesta segona volta, i sobretot desprès de la marxa del seu golejador Miquel Àngel Sànchez, ha anat perdent pistonada, trobant-se immers en una dinàmica força irregular. Als torderencs els hi esperen tres partits força assequibles a casa i dues complicades sortides, a la pista del Cerceda i del Calafell. La il·lusió que tenen en poder tornar a tenir un lloc entre l’elit de l’hoquei mundial, sens dubte, serà una motivació afegida per afrontar la recta final de la competició lluitant fins al darrer moment per les seves opcions d’ascens.

Una mica més despenjats, però mantenint-se a l’aguait d’una hipotètica ensopegada dels de dalt, trobem al Cerceda, amb 41 punts i un partit pendent contra el SHUM, i al Vilafranca amb 40. Els dos equips, que la temporada passada van descendir de la OK Lliga, tot i no fer una temporada molt regular, han sabut mantenir-se enganxats a la part alta de la classificació. Tots dos combinaran partits relativament fàcils amb enfrontaments contra equips de la zona d’ascens, el que significa que si saben jugar les seves cartes i algun dels equips de dalt punxa, poden mantenir les seves opcions fins al darrer moment.

En la part baixa de la classificació trobem com a cuer al Burgos amb 3 punts, que desprès d’una molt pobre temporada ja fa jornades que ha certificat el seu descens de categoria. A partir d’aquí cap a dalt, hi ha fins a vuit equips que matemàticament encara no s’han guanyat la permanència, però, malgrat tot, les distancies entre ells fan que si no hi ha un gran trasbals, la lluita per la salvació quedarà limitada a quatre equips, cap d’ells català.

Segon per la cua està el Borbolla amb 17 punts, que a dotze de la salvació, ja té un peu i mig fora de Primera Estatal. Els gallecs han reaccionat tímidament en les darreres sis jornades on han aconseguit 7 punts, però els seus números no conviden gens a l’optimisme.

La primera posició de descens la ocupa un Roller Oviedo  que, amb 24 punts, està en caiguda lliure desprès d’una nefasta segona volta on només ha sumat 3 punts. Els asturians tindran que canviar molt la seva dinàmica si volen retallar els cinc punts que els separen de la salvació, i la gesta passa per uns durs enfrontaments: dos contra rivals directes de la part baixa, i tres contra equips que lluiten per l’ascens.

El San Antonio i l’Areces són els equips que marquen la franja de la permanència amb 29 punts, però amb dinàmiques oposades. El San Antonio de Pamplona és un equip en davallada, que va començar força bé el campionat, però que ha anat caient fins situar-se en la zona de perill on s’ha establert en les darreres jornades. Encara té uns partits contra equips que lluiten per la salvació i altres contra alguns que ho fan per l’ascens, cosa que farà que no tingui que baixar la guàrdia si vol conservar la seva posició fora del perill. Per la seva part, l’Areces es un equip que està entrant en una espiral positiva, que l’ha portat d’ocupar un dels darrers llocs a anar superant als seus rivals fins poder posar una mica de terra de per mig amb les tres darrers posicions. Al igual que el San Antonio, se les tindrà que veure contra un parell d’equips de la zona alta, però els altres tres partits contra equips que ja no s’hi juguen res i la seva bona dinàmica no fan preveure que tingui massa problemes per continuar un any més a Primera.   

De totes formes, tot això són meres hipòtesis, ja que en una competició com la Primera Divisió, amb equips molt igualats i partits molt disputats, quinze punts donen per molt i les sorpreses sempre estan a l’ordre del dia. No cal esmentar que no es pot  menysprear a cap equip, per poc que s’hi jugui, ja que tots els jugadors donaran tot de si en aquest tram final de campionat, en busca d’una bona actuació que els pugui obrir les portes d’algun equip d’OK Lliga de cara a la propera temporada.

CLASSIFICACIÓ 1ª DIVISIÓ

ANÀLISI DEL FINAL DE LA OK LLIGA

Aprofitant la aturada de la competició per Setmana Santa, farem un petit anàlisi de les competicions que seguim regularment per veure que ens depara el final de temporada.

OK LLIGA

Queden només tres jornades per endavant, 9 punts en joc, i malgrat ja n’hi ha moltes coses clares, encara no hi ha res decidit.

Per la part alta, la novetat més important és que, desprès de tretze anys de domini del Barça, la OK Lliga segurament tindrà nou campió. Reus i Liceo, separats per dos punts, són els que tenen la major part del números per assolir el campionat, i tot apunta a que el partit que els enfrontarà a tots dos en la penúltima jornada a Riazor serà on es definirà el campió. Per darrera d’ells, el Barça es troba situat a set punts, encara amb possibilitats matemàtiques, però només una molt remota i complicada combinació de resultats li donaria el títol. Els tres equips es tenen que enfrontar entre ells en aquestes tres darreres jornades, cosa que converteix al Barça en el jutge que pot decidir al seu propi successor. Veiem quins partits ens esperen:

Jornada 24

Reus-Barça: Una victòria del Reus el refermaria en el liderat de la taula i tancaria definitivament les portes del títol al Barça. Qualsevol possibilitat del Barça passa per guanyar tots els partits que li queden, per el que està clar que els blaugranes sortiran a donar-ho tot.

Vic-Liceo:  El Vic no s’hi juga absolutament res, però de ben segur no es resignarà a quedar classificat en la zona gris de la taula i aquesta pot ser una bona oportunitat per reivindicar-se davant de la seva afició desprès d’una irregular temporada. El Liceo jugarà coneixent el resultat del partit del Reus, per el que una victòria podria donar el liderat als gallecs en cas d’una hipotètica punxada reusenca.

Jornada 25

Liceo-Reus: Un partit pràcticament a vida o mort. Una victòria de qui arribi líder li pot donar la lliga, mentre que una derrota pot significar un canvi de líder. Un empat mantindria amb opcions al Barça.

Alcoy-Barça: El Barça visitarà la pista d’un equip molt necessitat de punts per eludir el descens, coneixent el resultat del partit entre el Liceo i el Reus, que es jugarà unes hores abans, cosa que pot condicionar el seu grau de motivació.

Jornada 26

Reus-Tenerife: El Reus rebrà a un equip que de ben segur s’estarà jugant la permanència. Partit trampa.

Barça-Liceo: Tingui encara opcions al títol o no, el Barça no voldrà acomiadar una temporada tant irregular amb un mal gust de boca davant la seva afició. El Liceo segurament jugarà amb un ull posat en el partit del Reus.

A la part mitja de la taula, en terra de ningú, primer trobem al Noia situat en una molt meritòria quarta posició en solitari, desprès de realitzar una més que acceptable segona volta del campionat. Darrera dels de Sant Sadurní estan situats el Vilanova i l’Igualada, dos equips que durant tot el campionat han estat movent-se per la part mitja de la classificació. Per part seva, el quart dels equips considerats “grans”, el Club Patí Vic, es troba enfonsat en la setena posició desprès d’anar perdent pistonada en les darreres jornades, tot i que va passar bona part de la primera volta entre les quatre places més altes. Tanca la zona tèbia de la taula el Vendrell, un recent ascendint que ha estat l’equip revelació de la temporada i la seva bona campanya li ha permès assolir la permanència matemàtica quatre jornades abans d’acabar la lliga.

En la part baixa de la classificació és on trobarem més disputes per eludir les places de descens. Com a fanalet vermell està situat el Lloret, virtualment descendit, ja que amb nou punts en joc, li separen nou punts de la salvació, el que significa que per salvar-se, tindria que guanyar tots els partits, esperar que Alcoy i Voltregà perdin els seus i que GEiEG i Tenerife punxin en més d’un dels seus partits, alhora que guanyar els golaverage amb els seus rivals directes. Tot un miracle. L’únic avantatge que té el Lloret és que els tres partits que li queden són contra rivals directes, per el que podríem dir que s’ho juga tot a cara o creu. Els lloretencs, que l’any passat amb la mateixa plantilla van signar la millor temporada de la seva història al acabar en cinquena posició, han realitzat una desastrosa campanya plena de despropòsits que els ha acabat per abocar a un descens pràcticament irremeiable.

Cinc equips més es disputaran els llocs de permanència: GEiEG, Tenerife, Alcoy, Voltregà i Blanes.

El GEiEG ho té complicat, ja que està situat el penúltim a sis punts de la salvació, però atenció al seu calendari, ja que si es produeixen certs condicionaments por resultar molt afavorit i pot acabar per donar la sorpresa i salvar-se:

Blanes-GEiEG: El Blanes buscarà el més aviat possible els punts que li falten per salvar-se matemàticament i així tenir un plàcid final de lliga. Partit complicat pel GEiEG.

GEiEG-Lloret: Si el Lloret consuma el descens la jornada anterior jugaria ja sense cap motivació, cosa que poden aprofitar els grupistes.

Vic-GEiEG: el Vic està situat en terra de ningú, i depèn com, el resultat no el faria moure’s en la classificació, el que podria fer que afrontessin el partit relaxats i sense cap tipus de pressió.

Dels equips de la part baixa, el Tenerife és possiblement l’equip que més en forma arriba al final de temporada. En les darreres jornades ha anat retallant mica en mica punts i, de tenir pràcticament un peu a Primera, va arribar a estar fora del descens fa unes jornades. Dos punts per sota del Voltregà i l’Alcoy, els illencs estan obligats a sumar i esperar una punxada d’algun d’aquests.

Lloret-Tenerife: Complicada sortida del Tenerife, a la pista d’un equip que cremarà els seus darrers cartutxos per buscar la salvació.

Tenerife-Vic: Els illencs rebran a un Vic que no s’hi juga res. Bona oportunitat per sortir dels llocs del descens, ja que l’Alcoy, en la mateixa jornada, visita la pista del Barça.

Reus-Tenerife: Depèn de com vagin les coses, el partit pot ser un tot o res pels dos equips, ja que el Reus es pot estar jugant la lliga i el Tenerife el descens.

Voltregà i Alcoy són els equips que delimiten la frontera del descens, amb 22 punts, dos punts per sobre de les tres darreres posicions, i per tant, depenen d’ells mateixos per assegurar la permanència. El seu calendari pot tenir trampes amagades, però si no baden i van per feina, poden assegura-se un any més a OK Lliga.

Jornada 24

Alcoy-Vilanova: Els alcoians reben a un equip situat en cinquena posició i que no es juga res, però alerta!... un bon final de temporada del Vilanova li podria acostar a la quarta plaça, que seria la “honorífica” primera posició de “l’altra lliga”, la que es juga darrera dels equips teòricament grans, el que sempre és un al·licient per qualsevol equip de cara a tancar la temporada.

Igualada-Voltregà: El Voltregà es troba amb  el mateix cas que l’Alcoy en el seu partit, ja que Vilanova i Igualada són cinquè i sisè empatats a punts i per sobre del Vic, cosa que fa que la quarts plaça es converteixi en un caramel molt suculent.

Jornada 25

 Alcoy-Barça: Aquí tot dependrà de si el Barça arriba encara amb possibilitats de lluitar per la lliga, o en canvi, ja té el cap posat en la Final 8 de la Lliga Europea. De totes formes, el Barça, per prestigi, és un equip que sempre té la obligació de sortir a guanyar.

Voltregà-Blanes: Si el Blanes certifica la permanència en la jornada anterior, el Voltregà no es tindria que trobar amb grans dificultats. I a bon entenedor... poques paraules calen.

Jornada 26

Noia-Alcoy: Al igual que el Vilanova, el Noia tampoc s’hi juga res, però pot tancar la temporada en una molt meritòria quarta plaça, i fer-ho davant de la seva afició afegeix una motivació extra.

Lloret-Voltregà: La situació en la que arribin els dos equips a aquest partit serà un condicionant molt important per el desenvolupament del mateix. El que és segur es que el Lloret, si té la oportunitat, no voldrà deixar la categoria sense poder brindar-li una victòria a la seva afició.

Per la seva part, el Blanes, encara no ha tancat matemàticament la seva permanència, però si no bada, contra el GEiEG, Voltregà i Vendrell pot aconseguir els punts que li falten per no tenir que patir i dependre d’altres.

A totes aquestes hipòtesis, encara se li pot afegir un nou al·licient: el hipotètic rumor que corre de que l’any que ve la OK Lliga tornaria als 16 equips, el que suposaria que finalment només es consumés una plaça de descens. De ser així, la cosa donaria un tomb molt considerable als enfrontaments, fins i tot per la part alta de la classificació, ja que asseguraria al Blanes la permanència, Voltregà i Alcoy estarien virtualment salvats, i el Tenerife ho tindria a l’abast de la mà. Quedarien Lloret i GEiEG lluitant per la salvació, i amb un enfrontament entre tots dos a la penúltima jornada.

Estarem atents a aquest final de temporada!!!

CLASSIFICACIÓ OK LLIGA

ARA QUE HAN PASSAT UNS DIES...

VISIÓ PERSONAL DEL CATALUNYA-ARGENTINA

Perdoneu el retard, però m’estima’t fer certes valoracions un cop passats uns dies, ja que en fred, sense les emocions del moment, es veuen les coses d’una manera més racional.

Ja fa temps que penso, que si no s’hagués fotut la política pel mig, Catalunya ja faria temps que estaria competint oficialment amb la seva selecció nacional. I si no, recordeu lo de Fresno: el com la aparició a escena de certs politiquets, fent servir de nou l’esport com a via per guanyar-se la simpatia de les masses pels seus interessos politics, va fer encendre les alarmes a Madrid i va llançar per terra tota una gran feina que va fer la Fecapa amb gran discreció.

I a que ve això?... Dons a que certes coses que vaig viure aquest passat diumenge, durant el Catalunya-Argentina de la Festa del Patí 2009, no em van acabar d’agradar. N’hi havia molta gent, si, molta per ser un partit d’hoquei (segons la organització vam ser 4.600 persones, però allà no hi havíem poques més de 3.000), però vaig trobar a molta gent, com ho diria..., com “desubicada”: gent que ni sabia quin era el nostre rival, ni quina competició es jugava, ni com es deien els nostres jugadors... en definitiva, gent que aprofita aquest tipus d’actes per anar a cantar ben fort “Els Segadors” i lluir la seva senyera, per després marxar cap a casa pensant “Que catalanista sóc!!...”, sense saber ben bé que es el que ha vist, i si aquell esport s’estén més enllà de la selecció catalana. I no em refereixo tan sols a la gent del públic en general, també va per una part de personalitats que hi havia a la llotja. Ei! “al lloro!”... que em sembla perfecte, però no crec que La Festa del Patí sigui el lloc més adient per fer-ho. La Festa del Patí tindria que ser un lloc per, primer, reivindicar el nostre esport, mostrar que mereix un ressò mediàtic i social més acord amb la gran afició i nivell esportiu existent al nostre país. I segón, aprofitant la presència de la selecció nacional de Catalunya, per reivindicar una selecció pròpia reconeguda, i no per mèrits polítics, sinó per mèrits esportius, mèrits que Catalunya ja ha mostrat sobradament que els té. Que ningú s’ha donat compte que, a Catalunya, cada cop que es barreja la política amb qualsevol cosa sempre sortim escaldats?

Per la part esportiva, el partit va tenir tot el que té que tenir un partit d’exhibició com aquest, i més tenint en compte que es televisava en directe: dinamisme, vistositat, espectacle, emoció i gols. Aquestes són les claus que necessita un esport per enganxar a la gent (bé, també es molt important que s’entengui el que passa durant el joc, però això es tasca dels encarregats de fer les retransmissions). A la pista s’enfrontaven les dues millors seleccions del món. Argentina, molt conjuntada, va dominar tot el partit desplegant un joc ràpid i espectacular. I Catalunya que, per molts grans jugadors que tingui, com acostuma a passar en aquests cassos, li falta molta compenetració, va mantenir molt a ratlla als argentins durant el primer temps i va tenir ocasió d’inquietar-los durant alguns moments del segon.

Les genialitats dels argentins Pablo Álvarez, Reinaldo García i Lucas Ordóñez van fer aixecar a la grada en més d’una ocasió. El públic s’ho va passar d’allò més bé durant tot el partit, i no va deixar d’animar a Catalunya en cap moment, demostrant que hi ha moltes ganes de fer-ho de forma oficial. Al final, el resultat va ser el de menys, el més important era que s’havia vist un gran espectacle hoqueístic, amb el regust de la esperença de tornar a repetir-ho aviat en un campionat del món.

La revenja toca aquest estiu a la Copa Amèrica, que es jugarà a casa nostra, i a veure si per fi, Catalunya s’imposa a l’Argentina sense disfressar-se de selecció espanyola.

Per cert, he llegit en alguns foros, on es tracta aquesta derrota com una tragèdia, que es demana la dimissió d’en Jordi Camps com a seleccionador. No es un xic agosserat? Sabeu que s’ha jugat contra la selecció sots-campiona del món quasi al complet? Quan ha tingut Jordi Camps ocasió de fer més de dos entrenaments seguits amb els seus jugadors? Quan ha tingut ocasió de repetir una mateixa convocatòria?... Recordo que darrera de la selecció catalana hi ha molta “mà negra”: Que si no es poden convocar a depèn quins jugadors per que aquests no rebin represàlies per part de la Federación Española... que si alguns clubs deixen a els jugadors que els interessa... que si altres jugadors no volen/poden venir...

Primer, lluitem per una selecció reconeguda oficialment, i desprès jutgem.

Un altre incís: això de cobrar les entrades només amb targeta... que la organització no va tenir en compte al nombrós públic adolescent que no té targeta?... Per una altra vegada, que s’ho facin mirar...

Ah! M’hagués agradat poder parlar de la resta d’actes de la Festa del Patí, però una avaria en el cotxe va provocar que arribés tot just per veure el darrer partit.

Properament, la crònica.

FUNDACIÓ AMICS JOAN PETIT

No hi ha patiment més gran per uns pares que la salut dels seus fills. Jo, que recentment he tingut la satisfacció d’estrenar-me en la paternitat, dono gràcies cada cop que veig a la meva filla tan sana i feliç, i penso en com ho tenen que estar passant les famílies que tenen que conviure amb la injusta situació de tenir un nen malalt. I no parlo de xarampió, grip o varicel•la... no, estic parlant de càncer.

Malauradament, he tingut la ocasió de patir el càncer de molt a prop i, creieu-me, es molt dur veure com aquesta malaltia es va enduent d’una forma tan cruel com irremeiable a un esser estimat. Per això, se’m fa un nus al estómac només de pensar que aquell esser estimat pot ser un fill, un nen, una innocent criatura a la que encara li queda una intensa vida que gaudir.

Permeteu-me dons, en aquestes dates on tindrien que regnar valors com la fraternitat i solidaritat, que faci esment a la FUNDACIÓ AMICS JOAN PETIT – NENS AMB CÀNCER, i no només perquè estigui tant lligada directament al nostre esport, sinó per la gran, necessària i bonica labor que duen a terme.

I tingueu en compte que una col•laboració no es només una aportació econòmica. Un missatge de recolzament, i el reconeixement i difusió de la seva causa, pot donar tant de coratge com tots els diners del món a qui fa les coses altruistament amb il•lusió i convenciment.

EL BESTIARI (I): ELS "POBRETSQUENOSABENELQUEFAN..."

Aquesta foto està feta el passat 21 de novembre, al Pavelló Municipal d’Esports de Lloret de Mar. Era la primera jornada de la Lliga Europea 2009-2010, i el CH Lloret s’estrenava a la competició rebent al Infoplus Bassano H 54, el vigent campió de la lliga italiana (http://www.okcat.cat/llegir_cronica.php?cro=1004). Amb l’equip es van traslladar una vintena de seguidors italians que, tot sigui dit, el seu comportament va ser exemplar durant tot el partit... exemplar excepte aquests gestos...

El meu cap, encara, no pot comprendre com una persona jove pot sentir-se identificada amb el feixisme, i pitjor encara, si es te en compte que aquest prové d’un país on no fa tant que l’han patit. Dic jo: saben realment aquesta gent el que es això? Si es així, s’han parat a preguntar als seus pares, avis o coneguts com ho van passar durant la dictadura?... Si no tenen prou, aprofitant que venien a Catalunya, ens ho podien preguntar a nosaltres, que els catalans sabem un munt del que es patir dictadures i actes feixistes. I a més, ara fa tot just cinc anys de lo de Fresno (ja que parlem d’hoquei i feixisme)...


Be, paro, perquè acabo de començar... i si començo a parlar de feixisme i hoquei, m’encendria i no pararia de donar Kops d’Stick a més d’un...